BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
En Xavier Sala i Martin queda atrapat en un restaurant
En Xavier Sala i Martín va quedar atrapat en un restaurant. Això no li impedeix unir-se al cor que interpreta la peça “Hem de criticar el govern com sigui”. Altres integrants del cor: Vendrel del PP i el director de La Vanguardia. Sala d’audicions i emissió d’ones: RAC 1. Hora: quarts de nou del matí d’avui, dia 9 de març. Havia nevat i encara estava nevant. Però ahir el Sr. Sala i Martin, molt pinxo ell, ho desafia tot i se’n va al restaurant. A l’hora de sortir, vés qui ho havia de dir, la neu li bloqueja la porta i ha de romandre unes hores en el restaurant.
I nosaltres criticant els conductors irresponsables que van agafar el cotxe per engrossir el tap a les carreteres. I tots posant-nos les mans al cap per la inconsciència d’uns camioners que embossen la frontera i deixen dos països incomunicats. I vinga criticar la ineficàcia del govern perquè “la nevada ja estava anunciada”. Però sense adonar-nos que ho estava també per al Sr.Sala i Martin que tanmateix va, surt de casa i suma un número més dels que queden impedits per la neu “per culpa del govern”.
No és gens important el que li ha passat al Sr. Sala i Martin. Molt menys important del que els ha passat als que han hagut de dormir en un gèlid poliesportiu. No és important, però sí molt eloqüent.
No us penseu que vaig a criticar a Sala i Martin per irresponsable. I mira que seria fàcil aprofitar la seva badada per fer-ne escarni! Sobre tot jo que no comparteixo les seves tesis liberals a ultrança. Perquè no va ser cap badada.Com tampoc van badar ni els camioners ni els conductors de turismes ni ningú per molt avisats de la nevada que estiguessin. Ni tampoc el govern.
És molt senzill, però ens costa d’entendre. Ara ho explico. D’entrada, el temporal de neu estava anunciat, sí, però no se n’havia anunciat el volum. S’havia repetit des de feia dies que seria fort en el sentit d’extens, que podria arribar a “cotes de 200-300 metres”, exactament; però no s’havia dit res del seu volum ni les possibles conseqüències. I és la quantitat de la nevada la que ha causat els problemes: el que ha impedit l’acció eficaç de les llevaneus i el que ha bloquejat les artèries i ha fet caure els cables elèctrics. Si del volum no se’n va dir res, és que no es podia preveure. Com el Sr. Sala i Martin no podia preveure abans de sortir sota la neu que la intensitat fos tan gran com per impedir-li sortir del restaurant.
On vull anar a parar? Doncs, vull subratllar el següent: res no podem comprendre fins que no ha passat. Dels fets no en podem tenir coneixement sinó és per l’experiència. Raonant, res; fora de les elucubracions matemàtiques. Sala i Martín no podia conèixer el que no li havia passat mai estant a Barcelona. Ni els camioners ni els que van agafar el tren ni els del govern. No havia passat mai: aquesta és la clau que hauríem d’entendre. Però no volem. El senyor David Hume es va esgargamellar tota la vida per fer-nos ho entendre. Han passat 280 anys del seu Tractat sobre la Naturalesa Humana i encara creiem que les implicacions d’una nevada de volum mai no donat es podien preveure.
Perquè volem culpables! Perquè ens neguem a acceptar que hi ha molèsties i limitacions ineludibles!
Per això ens costa d’entendre i ens entestem que “algú ho havia d’haver sabut”. Apa, correm a buscar-lo! Nosaltres podem disculpar-nos d’haver sortit de casa tot i veient com anaven les coses, però algú havia d’haver exercit de déu omniscient que ens digués expressament no surtis de casa; algú havia d’haver exercit també de déu omnipotent que ens hagués estalviat les molèsties d’aquesta nevada com de tantes altres coses. Necessitem encara el pare que vingui a socórrer el nen en què seguim vivint perquè ens privi de qualsevol entrebanc – que a això ens van acostumar els nostres pares actuals. Encara volem déus impossibles, encara volem pares impossibles: som incapaços d’assumir no ja les responsabilitats sinó la més mínima molèstia i contratemps. Com ens costa madurar! Com costa d’ acceptar que les molèsties, les limitacions, el dolor, són part integrant de la vida. I aquesta assumpció no ens ha de portar ni al lament ni al pessimisme. Al contrari, hi ha una altra cara molt divertida de la vida. Però d’això ja en parlo sempre. Avui quedem-nos que hem de deixar-nos de rebequeries estèrils. Ni amb la intenció d’enfonsar un govern que no ens agrada i que ha fallat com sempre en comunicació i lideratge, però no en previsió. Com tampoc va badar el Sr. Sala i Martin.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Així em trobo quan, per fi, aconsegueixo llegir alguna cosa amb seny. Sovint aquest èxtasi ve de la teva mà, Narcís, ja vaig dir que sàvia.
Tens tota la raó. Ja està bé de no acceptar que l’ésser humà no pot saber-ho tot, ja està bé de carregar contra el govern per coses que no pot preveure al 100%, ja està bé de fer l’imprudent anant sense necessitat d’un cantó a l’altre (com uns imbècils que feien surf) en lloc de demostrar prudència. I ja està bé de no acceptar que la natura i els seus imponderables són forts i, com a conseqüència, poden comportar molèsties i sorpreses i problemes i bla bla bla.
Una nevada és una nevada. I si no podem fer vida normal, doncs no podem.
Estic d’acord que s’han de prendre el màxim de mesures a tots els nivells, però no pretendre fer com si no passés res i després queixar-nos i carregar el mort a qui faci falta.