BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
El plaer masculí segueix sent encara ara, al 2010, un tema tabú. Fins i tot prohibit si més no pel que fa a la seva reivindicació. Si és veritat que els homes ens vantem del nombre de relacions, comentar les diferents formes i facetes del nostre plaer ens està prohibit. El diktat social ho considera indecent. Podem fer ostentació de la quantitat, però de la qualitat és lleig parlar-ne. Pany i forrellat sobre la naturalesa de la nostra sexualitat.
Tothom dóna per entès que en la relació amorosa heterosexual l’home està al servei del plaer de la dona. En aquest duet és l’únic a qui se l’exigeix estar pendent de l’altre. Sense correspondència necessària. Direcció única. Els articles i els llibres no dediquen cap capítol a parlar de com la dona pot donar plaer a l’home, i si ho fan, és en clara desproporció i sense passar de l’ erotisme estricte.
Que si el joc eròtic preliminar, que si els punts sensibles, que si cal saber-se aguantar per tenir la parella a punt (ja endevineu qui), que si en acabat cal tenir en compte això i allò… Tot d’advertències per a l’home, molt egoista ell, perquè complagui degudament la dona. Del plaer de l’home i de com atènyer-lo no cal dir-ne res. Ja li ve sol! Ningú no se n’ha de preocupar. I com que li ve sol, és ell que ha de centrar-se en l’altre que ho té molt més difícil sense la seva dedicació. Ignorància o tabú? Mai l’home no sembla que tingui dret ni a demanar ni a rebre. Ell ha de proporcionar, ell és el conductor i en ell recau tota la responsabilitat de l’èxit de l’acte.
Posem que l’home d’avui està pagant per totes les generacions que no han respectat les dones. Què voleu, jo m’indigno i em revolto perquè no em sento gens responsable dels actes i de les mentalitats del passat. És que ja vivim en el segle XXI, amb uns desitjos ben nostres, amb les nostres ganes i també, cal dir-ho, el nostre respecte per a les dels altres.
Fixeu-vos com el plaer de la dona ha estat oficialitzat, ressaltat, posat en primer pla. En les publicacions especialitzades queda sobreentès que les dones, en paral.lel a la vida sexual en parella, portin com la cosa més normal un vibrador en la bossa de mà per a un petit plaer solitari en el despatx o en els desplaçaments. No posaré pas el crit al cel per això. Però si a algun home se li acudís treure el tema de les nines inflables o altres enginys de plaer, al mutisme inicial de la concurrència li seguiria el pensament d’estar davant d’un pervertit. Aquí teniu un web on venen aquestes joguines. La llarga llista de productes, no cal que us digui a qui va adreçada. Però, vés per on, també tenen un apartat dedicat als homes. Els mateixos autors o mateixes autores del web deixen entendre l’excepcionalitat de l’oferta i per això es veuen obligats a fer una introducció com aquesta: “Algú pensa que per ells no hi ha res? Que els tenim oblidats? Doncs, abandona aquesta idea perquè et presentem l’últim amb [!] masturbació masculina!”. La meva intenció no és fer un rànquing de victimisme, a veure qui està més o menys perjudicat per “la societat”. Faig aquesta comparació amb la dona en l’àmbit sexual només per deixar en evidència que els desitjos i els gustos dels homes queden en l’oblit sota la llosa del tabú.
Quantes vegades no hem sentit aquest crit: “Ah, no! Els nostres sexes no són un objecte! No sóc un objecte sexual!”. A què ve aquesta exclamació? Dic: i aleshores ¿per què el sexe masculí sí que ha de ser un objecte per a la dona? ¿Per què se l’ha de tractar com a instrument (objecte?) per al plaer sexual de la companya? I afegeixo rotundament: siguem l’objecte l’un per l’altre, objecte del nostre interès sexual, de la nostra entrega sexual, del nostre afecte i, si s’escau, del nostre amor. L’un per l’altre en tot. Mútuament en el plaer, en la donació, també en la recepció, i en el sentiment compartit.
Vau veure Hacia el sur? Sí, aquella pel.lícula on dones de 40-50 anys necessitades de sexe (cal afegir afecte? No fos cas!) viatgen a Haití a fer turisme sexual. Us ho imagineu això mateix traspassat als homes? Impensable, oi? Escandalós, evidentment! Potser que ens preguntem per què? Per què, per començar, en la presentació de la pel.lícula l’exhibidor espanyol usa un llenguatge tan benvolent i edulcorat. “Principios de los años ochenta. Haití es un destino turístico muy solicitado. El hotel “La Petite Anse”, ubicado en una playa a las afueras de Puerto Príncipe, es un auténtico edén tropical que atrae a un grupo de hombres jóvenes que intercambian encanto y ternura (!) por regalos, una buena comida o algunos dólares… y, sobre todo, un poco de cariño (!) y de tranquilidad (!). Dos mujeres americanas de unos cincuenta años, en busca de cariño (!) y de sexo, ven trastornada su vida por la auténtica pasión que ambas sienten por Legba (Ménothy César), dieciocho años como mucho, bello como un dios (!). Etc.” És clar que la presentació en anglès deixa el “cariño” en el cistell de la hipocresia i ens informa només de les necessitats sexuals de les protagonistes. Però sobre tot no es veu obligat als rodejos estúpids que ens arriben a fer dubtar si el protagonisme recau en els joves nadius o les madures americanes. Al que anàvem: us imagineu el mateix discurs en masculí? Els reportatges sobre el turisme sexual masculí només incideixen en el costat fosc i explotador, que també hi és, és clar.
Aclareixo el meu propòsit. No predico un retorn al passat ni als valors puritans, pretès gresol de la puixança de la nostra societat. És més simple: demano l’ampliació de la llibertat sexual. Llibertat sexual, clar, entre adults que la consenteixen. Una llibertat sexual en què tots els protagonistes ho siguin de debò, per donar, rebre i demanar sense que cap moral ho interfereixi. Sense que les dones es sentin degradades ni instrumentalitzades si es disposen a donar plaer als homes…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Senzillament al moll de l’os.
Gràcies.
Et felicito per l’article. Molt bé. Ja és hora de reinvindicar l’altre home, el que dóna i el que també té necessitat i dret a rebre. Sovint les dones ens posen nota a l’hora de les relacions sexuals. I sovint donem per fet que en som els màxims responsables. com dius. Als anys setanta amb la revoució sexual femenina i els estudis que la van “descobrir” als homes se’ns va posar a la picota. Molts vam assumir de bona fe que havíem de donar plaer a la companya. I ho vam fer. I ho continuem fent. Però això a l’igual que amb altres temes ha posat l’home com a pagador del masclisme tradicional.
Aplaudeixo aquets brillant escrit, que comparteixo. Malahuradament els homens tenim el pecat original de ser-ho i si ho llegeix algú de la “seccion femenina” et “crucificarà”.
a deixar un comentari. 🙂
M’agrada el teu article i crec que tens tota la raó.
I us he de dir que a mi com a dona, m’agrada també donar plaer i que l’home gaudeixi de diferents maneres i com més millor.
I si vols, a sobre et puc posar l’altra cara de la moneda, quan un home (potser condicionat per tot això que dius) s’esforça només en donar, en oferir i no sap escoltar les carícies o no sap rebre el plaer, a mi em pot semblar tant frustrant com al que només va a la seva i no es preocupa de mi. L’amor i el sexe és cosa de dos i tots dos han de donar i de rebre. Han de poder demanar, i han de poder respondre segons els seus sentiments i necessitats.
Fins i tot crec que els homes, podríeu dir que no, si s’escau, sense que per això se us titllés de menys homes.
Narcís, he hagut de llegir l’article dues vegades i encara penso que no dec haver entès el que hi dius. On ho treus això que les dones no volem donar plaer als homes? Jo, almenys (i penso que algunes de les meves companyes també) tinc claríssim que l’art de l’amor (o del sexe, depenent de les persones) és de dos i que rebre sense donar és sumament avorrit. Per aquest motiu m’ha deixat perplexe el teu article. Per cert, no sé si són comparables les nines inflables amb unes boles xineses o un vibrador (bé, hauria de reflexionar-hi durant més estona)
I quan parles de la pel·licula Hacia el Sur i del turisme sexual, ho trobo escandalós tant si es tracte de mascles com de femelles que el busquen. El sexe no hauria de ser mai un negoci, sinò la recerca del plaer amb la persona que t’atrau, t’agrada o t’estimes. I prou.
Si alguna dona se sent (com dius) degradada o instrumentalitzada per donar plaer al seu company, potser és que alguna cosa no rutlla en aquella relació no?
No dic que no es donin casos com els que descrius, però també m’he trobat amb homes egoïstes que només volen rebre. Per tant, penso que generalitzar és massa atrevit.
Sospito que la teva disculpa final es deu a una mesura preventiva per si apareix per aquí alguna membressa de la secció femenina de la internacional papanates. Una aparició que seria casual donat que com dius les teves lectores no hi pertanyen.
Però ja és això, hi ha qui pensa que els homes hem de tenir sentiment de culpa perquè per natura som dolents. (El que esmentes de la pel·licula aquesta és definitiu: Turisme sexual amb posibles menors, però de bon rotllo). I amb sentiments de culpa no hi ha llibertat, sexual tampoc.
Em sumo als comentaris, ho has plantejat amb detalls ben acurats, i és important, i necessari, com dius, fer alguna cosa.
Cert que ens calen canvis i deixar d’arrossegades. Com a dona el què expliques té un punt que m’agrada, perquè veig que ja no es canta gaire, doncs, allò de que la dona que gaudeix del sexe és … (el que sigui que es possi, degaradant). Però em sap greu pel què assenyales de pressió cap a l’home de servir a la satisfacció de la dona com a fita i responsabilitat única de la relació sexual. Em passa igual que a Carme, em frustra si l’home no sap rebre a plaer. Aleshores miro de trencar i fer esvair el que per aquí rondi. Podem fer per abandonar d’entrada la idea de que “ja ve sol” a l’home? ui, que per aquí es perd molt camp d’acció. Pot ser també vagi bé parlar, en el cas de la dona, més que de dificultat, d’atenció als moments i delicadesa, i això em sembla que també us cal als homes en el sexe, oi? Crec que els jocs de seducció també són un detall a atendre, no sé valorar el que diu el dictat social, però diria que aquí juguem poc, no ho sé.