BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Avui, en arribar a la feina després de les vacances, la conversa ha derivat aviat, entre els companys de bregues nacionalistes, vers la situació actual de l’independentisme. Primer de tot, hem quedat per anar a escoltar als tres tenors al Bartrina de Reus aquest vespre. Però immediatament ha sortit la cantarella de la unitat entre Laporta i Carretero. I algú s’ha posat nerviós tot insistint que la “unitat” era ineludible.
Calma. No ens enrabiem. Les coses no són mai perfectes. És clar que hem d’intentar que siguin el millor possible, però si no ho aconseguim, calma. I per això el millor és intentar d’entendre-ho.
D’entrada, admetem, jo ho admeto, que una unitat de candidatures produiria un impacte que multiplicaria el nombre de diputats. Innegable. Per què no es fa, doncs, aquesta unitat si tots hi sortirien guanyant? Per què no es mira el bé del país, de l’independentisme en aquest cas, en comptes de les diferències individuals o partidistes?
Compte amb la paraula
“diferències” . Hi ha qui hi llegeix interessos personals, intencions inconfessables i
altres misèries. I no és necessàriament el cas. Jugar a imaginar situacions fosques
és un esport social i mediàtic que hauríem d’haver foragitat per sempre. Jo
vull situar-me en l’objectivitat dels fets, però des de la vessant psicològica. encara que això sembli una contradicció.
Posem-nos a la pell de RCat. Porten una pila de temps preparant el seu projecte. Han fruit amb la possibilitat de comptar amb Laporta fins no fa quatre dies. De cop i volta, han vist que la força Laporta se’l esmunyia dels dits. Estan defraudats i potser picats. És comprensible. Se’ls demana d’integrar-se en un projecte nou quan ells porten anys configurant el seu. Home, això és demanar figues a un pomer. Siguem realistes, la natura humana té les seves regles de joc i no es poden trencar.
I Laporta, per què engega un projecte nou si se n’estava madurant un altre? Doncs, perquè els projectes no són només conceptuals i ideològics, són també tempos, actituds, dinamismes. I Laporta va a velocitat de creuer, acumula una força molt potent i està acostumat a un alt nivell d’exigència professional i tot això no es pot encabir en el marc d’un partit tradicional com finalment ha derivat RCat. És normal que Laporta se senti molt còmode amb el rigor de Lòpez Tena i amb el jove dinamisme d’Uriel Bertran. Dintre de RCat tots tres es trobarien constrets i amb la sensació que la seva força es dilueix.
Que són qüestions personals? Evidentment.
Com han de ser sinó? O és que no som persones? No es poden analitzar les situacions
prescindint, com es fa mantes vegades, de les dinàmiques psicològiques. Aquestes qüestions
“personals” no s’arreglen posant-hi voluntat: això s’anomena voluntarisme. Ni entren, com estem acostumats a fer,
en el camp de la moral: no són ni bones ni dolentes,
són la realitat humana. No són ni lloables ni censurables, són i han de ser explicables
i enteses. Simplifiquem-ho: hi ha caràcters difícils de compaginar. Recordem
que la incompatibilitat de caràcters no és censurable sinó acceptada com a
causa raonable de separació. Són les lleis de les
relacions humanes. Acceptem-ho també en política. No tot ha de ser
com ens agrada… És la realitat, la realitat humana, una cosa que al món
independentista, habituat a la radicalitat fins ara, se li fa difícil d’entendre
i acceptar. I pel que sembla al món mediàtic també. Però cal. I cal deixar per una temporada la cançoneta de la unitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una simple coalició electoral de compromís per l’independència no té per què fer-se exigint la dissolució ideològica i es pot fer respectant Reagrupament, per a fer pinya, sumar i multiplicar els esforços de l’independentisme emergent donant més sensació d’unitat i evitar un major desencís.
Després cada partit ha de fer les pròpies polítiques i propostes al Parlament i no uns voler apropiar-se les de tots.
segur que psicologicament tot això que dius està ben fonamentat, però la realitat és la que és també per la part dels votants.
I ells haurien de mirar també cap a l’altre costat. La dispersió de vots no ajuda a ningú. A ells tampoc.
Som els que som… i potser si que podem ser més si fan les coses bé, però podem ser menys, molts menys, si les fan malament i quan hi va el país… crec que tenen ells molta més responsabilitat que els votants i que haurien de gestionar millor els seus recursos psicològics i emocionals, si és que es tracta d’això.
Jo encara no sé qui votaré. La meva opció és independentista, des de sempre… però … amb quin ànim puc anar a votar un d’aquests partits quan sé que estan fraccionant el vot que a mi m’¡mporta?
Penso que un bon polític ha de ser capaç de separar el que és l’acció política, o l’acció de govern, dels afectes o relacions personals..
Un exemple: al Govern de l’Ulster hi conviuen el líder radical unionista, Ian Paisley, y el ‘número dos’ de Sinn Fein y
ex dirigent de l’IRA, Martin McGuinness, el primer com a ministre i el segon com a viceministre principal de l’Ejecutiu autonòmic d’Irlanda del Nord.
No crec que aquests dos homes tinguin una bona relació personal, i en canvi són capaços de formar part d’un mateix govern pel bé del seu país..