BioSofia

Els de la taula del costat escometien el dinar amb una rapidesa
singular. No tant joves amb americana, acabats de sortir de l’oficina amb el
desig de tornar-hi. Quan trien les postres aprofiten per demanar la nota. El
temps els apressa. Em pregunto quin gust tindrà per a ells el flam en nata que
els serveixen. I el cafè?

Anem a trot.

Quan és Nadal? No tenim espera. Aquest any, encara no era el mes de
desembre, hem encès els llums de la ciutat. Un mes i mig abans els comerços estenien
davant nostre tots els articles i dolços de Nadal. I nosaltres no hem sabut fer
reposar els torrons a l’armari. No hi ha espera possible.

No sabem covar el desig i el volem satisfer immediatament.

Però el plaer demana temps, el seu temps de cocció, temps perquè el
desig creixi i s’enriqueixi de matisos. El plaer serà més complet com més hagi
madurat el desig.

Tal com hem configurat la vida actual arrisquem de matar el plaer per
manca temps, el temps que nosaltres concedim a cada cosa. Diem que ens falta
temps, però l’únic temps que necessitem és el de parar-nos a prioritzar i
descartar allò menys important. La vida laboral i familiar està marcada per la
quantitat. Massa coses i poc temps per a cada cosa, poc temps per a trobar-hi el
plaer.

El gust no és plaer ni el plaer gust. El gust es satisfà en la
immediatesa sense deixar rastre, el plaer, en canvi, demana temps d’espera. Aquell
pràcticament no deixa ressò a l’esperit, el plaer segueix viu en els seus racons…
en funció del temps de cocció que haurem concedit al desig que l’ha precedit. El
plaer prendrà l’amplada que haguem donat prèviament a la cobejança. El temps de
maduració, d’espera, d’acostament amplifica el plaer. Viure l’acostament és fer
progressivament més intens el plaer que ens arriba des del futur per a ensenyorir-se
absolutament del present.

Tenim dret al gust immediat i ràpid. Perquè no? Més d’una vegada la satisfacció final demana
una execució ràpida. La rapidesa i la
velocitat també són una font de satisfacció molt legítima. Però només el plaer és pròpiament
humà. El plaer entra en el paquet d’allò que dóna sentit a la vida.

De fet, cada situació té el seu ritme. La vida és alternança: sístole i
diàstole, ara la dreta, ara l’esquerra, allegro i adagio, tensió i relaxació,
necessitat i saturació. Concedir a cada situació el seu temps i el seu ritme forma
part de la saviesa de viure. Els canvis de ritme de Romario dins l’àrea petita
eren saviesa de gol.

No tracto de fer un panegíric de la lentitud ni pretenc navegar contra
el ritme de vida actual. És bo disposar de mitjans per fer més coses, més
ràpidament i millor que fa uns anys. Ara bé, avui predominen les presses, unes
presses que es mengen el temps de l’espera necessària. El plaer pot estar en
perill si fem de la velocitat el paradigma únic per a qualsevol activitat.
Preservem doncs els espais de preparació i de necessària maduració del desig.

Eduquem els nens i nenes a saber esperar? Els eduquem a saber posposar
la satisfacció i a anar assaborint l’acostament? Els ensenyem que la
satisfacció és més plena com més hem treballat per aconseguir-la? Els ensenyem a
valorar cada moment, també els moments previs? Conreem la il.lusió pel que
vindrà, la seva preparació, sense voler avançar esdeveniments?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!