BioSofia

Cercant la saviesa de l'art de viure

16 de juny de 2010
1 comentari

El meu fill és influenciable

“Des que va amb l’Andrea, la meva Núria no para de fer tonteries, les mateixes que la seva amiga. Recordo que quan va començar a anar a l’escola es va posar a dir paraulotes que mai no li havíem sentit. Veig que la meva filla és molt influenciable.” No ens precipitem. Abans de retreure-li que es deixa endur per les companyes, és més profitós d’ensenyar-li a afirmar-se en les coses del dia a dia. 

La veritat és que quan observem que des que va amb l’Àxel el nen ha canviat els Lego per la Playstation i imita els posats del seu amic, no deixem de preguntar-nos si el nostre Jordi no estarà mancat de personalitat. Fins on arribarà per acontentar els seus amics? A quins perills potser s’exposarà de gran per complaure els de la colla? El neguit dels pares és molt comprensible.

Situem el tema. D’entrada, tothom és influenciable i actua influenciat pel que veu i sent. I no fem pas una tria conscient de tot. Som éssers socials i el fet de pertànyer a una societat determinada ens configura, des dels grup familiar al més ample. Els adults actuem moltes vegades per imitació. Blasmar el nostre fill per això és injust i és enganxar-li una etiqueta que li pot fer molt de mal. O hem oblidat que les etiquetes condicionen la persona fins i tot adulta? O és que ens hem oblidat que els nens aprenen per mimetisme? Però sobre tot pensem que quan els nens ens imiten a nosaltres, els seus pares, no els hi retraiem pas que siguin influenciables. Més aviat elogiem que hagin après a tallar la carn o que siguin capaços d’apreciar la música com nosaltres. 

L’infant busca la seva identitat. No la construeix pas del no-res. La busca a través d’influències de dintre i de fora de la família; aquest és el fet. Infant o adolescent, ara pot mostrar-se líder i ara seguidor. Seguir el grup satisfà la demanda humana d’afiliació i pertinença. Tots necessitem sentir-nos connectats. I el grup té les seves exigències. Si enquadrem el seu comportament influenciable dintre d’aquesta perspectiva, el comprendrem millor. 

Ara bé, el perill de manca de personalitat és ben real i els pares fan bé d’estar vigilants. Per això, tenen el dret i l’obligació de traçar les seves línies vermelles. Fins aquí les paraulotes o les tonteries o les actituds provocadores. Afirmar la personalitat no és només lligar-se a un grup sinó també saber dir no. Els pares han de comentar-ho amb els fills. Des de petits. Si, adolescent, fa aires de no voler fer cas, hem de saber que sota aquest posat les nostres paraules fan, tanmateix, efecte i, per tant, no hem de desistir. Amb les paraules, però, no n’hi ha pas prou. 

Afirmar la pròpia personalitat és prendre decisions pròpies, pensar argumentant i obeir sense perdre la capacitat crítica. Un nen que no sap dir no està mancat de personalitat. El no, és clar, s’ha d’explicar i l’explicació ha d’anar més enllà del m’agrada, no m’agrada. Cal ensenyar-li a fer-ho. En comptes d’estigmatitzar l’amic mal educat que agafa caramels sense permís, millor que ajudem els fills a saber-se afirmar. La vida de cada dia està farcida d’ocasions per entrenar-se a escollir, per fer-se preguntes, per no obeir sense reflexionar, als pares també! És clar que nosaltres sempre ens hem de reservar el dret de dir “nena, nen, no em convenç el que dius, per això i allò”; sense abusar de la nostre superioritat lògica, que no sempre les coses són blanc o negre. Sí, ajudar els fills a afirmar-se ens obliga a cedir quan els arguments d’uns i altres no són decisius, i a escoltar molts nos que no ens agradaran gens…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!