BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Com puc explicar l’Alzheimer de l’avi al meu fill?
L’avi del Víctor comença a veure’s afectat per l’Alzheimer. Li ha donat per mostrar-se verbalment violent i emocionalment aïrat. La seva mare ha compartit taula amb nosaltres un d’aquests dies de Nadal. Decau la gresca i aprofita per fer-ma la seva pregunta:
– Com puc explicar-li al meu fill les reaccions incoherents i fins i tot violentes del seu avi? Quines paraules són les adequades perquè ho entengui sense que el facin patir?
La mare vol trobar les paraules que no facin patir el Víctor. Crec que aquestes paraules no existeixen. Com pot ser que el nen no pateixi de veure a una persona estimada allunyant-se cada cop més d’ell i dels altres? Com evitar el dolor d’un nen que veu que el seu avi, amb qui ha jugat i s’ha divertit, està ara en mans d’una malaltia irreversible? Aquest dolor ningú no l’hi pot estalviar.
Que no es preocupi la mare del Víctor per trobar el discurs adient. Les paraules que el nen necessita sorgiran espontànies. Com? És molt senzill, la mare només ha de començar a preguntar. Com veu l’avi, quina reacció li ha cridat l’atenció, si ha reparat en algun comportament inesperat. Alhora la mare s’interessarà per què en pensa el nen, què li sembla, si se sent malament davant d’alguna reacció estranya o especial.
Aquesta és una conversa que no es pot pas programar, les paraules de la qual cap psicòleg ni cap amic pot prestar. Amb quines paraules, doncs? Amb les de la pròpia mare, les que li vindran a la boca a partir de les respostes del nen. Paraules úniques. Paraules que neixen d’una actitud: la disponibilitat. Les preguntes hauran situat a la mare en el terreny del nen, no en el seu, i les paraules que apareixeran espontànies seran les que el nen necessita, no les que l’adult s’hauria imaginat.
Després entrarà a explicar els aspectes de la malaltia que segons la seva edat el poden afectar. L’Alzheimer lleva la memòria i d’aquesta manera desvincula el malalt de la realitat. Les fantasies s’imposen. El malalt n’és presoner i no hi pot fer res. Són aquestes fantasies les que fan reaccionar a l’avi del Víctor de forma abrupta. La progressiva desconnexió de la realitat anirà fent de l’avi una persona diferent. De mica en mica deixarà de reconèixer l’entorn, els objectes i les persones. I nosaltres deixarem de reconèixer la persona amb qui havíem compartit bones estones. Cal estar preparats per la desconnexió total. És un moment extremadament dolorós: la relació afectiva només tindrà una direcció i no rebrà resposta.
Tanmateix, l’avi seguirà sent l’avi. Caldrà inventar-se una altra manera de relacionar-s’hi. És el joc que la mare i el pare proposaran al nen. Un joc molt maco al que s’hi farà de seguida. Els nens tenen una gran inventiva. Caldrà deixar-s’hi emportar.
Hem començant acceptant que no existeixen les paraules innòcues. No podrem evitar que el dolor s’apoderi dels fills. Ni devem. Un moment o altre han de tenir aquesta experiència vital. És un error pensar que els millors pares són els que els eviten problemes i patiments. El millor pare i la millor mare són els que acompanyen en el dolor. Perquè en aquest acompanyament el fill obtindrà recursos propis per encarar les dificultats futures. Sempre que partim, com hem dit, de l’experiència del nen i no de les nostres preocupacions adultes.
Pot ser que durant la conversa, l’emoció pugi i demani per manifestar-se, llavors els pares del Víctor faran bé de no amagar-se’n. Parlar i plorar són dos actes ben humans. La pena compartida enforteix. Si va acompanyada, és clar, d’una assenyada dosi de control.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sento molt malament davant d’aquesta malaltia. És de les que em fa més por. Fa poc em vaig trobar a l’Empordà en Pasqual Maragall i vaig estar-hi parlant. Ens vam fer fotos (que per cert no van sortir) i tal. Superamable, com sempre. Però ja parlava una mica com una criatura. De manera com ingènua, no ho sé.
Em vaig sentir fatal.