No vull aixecar falses esperances. Ja des d’ara aviso que en aquest article no respondré directament a la pregunta inicial. Més important que això és, per a mi, determinar l’actitud mental amb què hem d’enfocar un tema tan decisiu.
Comprovo que en la nostra societat catalana partim d’unes bases incorrectes que vicien el tema. Veieu. Fa uns mesos, no gaires, va aparèixer a ES, el suplement dels dissabtes de La Vanguardia, un extens article de quatre immenses planes que tractava de la motivació escolar. M’hi fico amb gran interès i em trobo en un mar de queixes sobre la poca habilitat dels professors per motivar els nens. Recull de lamentacions de pares i mares impotents davant la desídia dels fills. Totes amb un únic teló de fons: responsabilitzar els professors de la fatal situació. Dos paràgrafs del final, només dos, anaven dirigits als pares, que sembla que també hi poden fer alguna cosa…
Ara organitzem, un dia d’aquests, un viatget a Perpinyà. Està aquí a tocar. I comprem una revista seriosa de psicologia: Psychologie Magazine. Sí, ja sé que hi ha una versió en castellà, però comprarem l’edició francesa perquè els continguts no es corresponen. El darrer número del mes de setembre. Dossier especial Rentrée scolaire comment motiver nos enfants. (Tornada a l’escola: com motivar els nostres fills). Atenció: diu motivació escolar, però, vés per on, no parla gens ni mica de l’escola; parla, això sí, dels pares; només dels pares, de la motivació al si de la família, dintre dels quatre murs de la llar. Nou planes desglossades en tres apartats segons les edats dels fills. Està clar qui són, segons la revista, els protagonistes d’aquesta història: els pares.
Per bona i moderna que sigui la maquinària d’ una empresa, si la matèria primera no té qualitat el producte final tampoc la tindrà. Per ordinadors que introduïm a les aules, per interès que posi el professor, per activitats motivadores que aquest s’empesqui, si el nen no valora el coneixement, si el joc ha estat el que més ha primat en la seva vida, si ningú ha posat límits als seus desitjos primers, a l’escola no estarà atent ni a casa es posarà a fer deures ni sacrificarà res per a estudiar. Tot l’avorrirà. Els professors necessiten matèria primera de qualitat, motivada i interessada; interès que amb molt de gust s’encarregaran d’omplir amb coneixements, i motivació que sostindran i fins i tot augmentaran. És clar que un professor pot desmotivar per les seves maneres, però això no ha de servir d’excusa perquè els pares es desentenguin de la seva tasca, que és la primordial.
Per favor, la motivació es treballa, abans que res, en família. Periodistes, tertulians, “teniu una responsabilitat”, com diria Guardiola. L’educació i la motivació escolar no és només afer d’escola, sinó que comença en família. Cal parlar més de l’educació familiar, o si voleu, de l’educació integral i de tots els seus protagonistes. És una obcecació irresponsable de la societat i dels mitjans menystenir el paper primordial de la família en la qualitat educativa dels nostres nens i joves.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dos comentaris paral·lels:
La responsabilitat, la motivació, la tolerància a la frustració, la capacitat d’espera, la capacitat d’esforç i tot de coses així d’importants s’han de fer créixer a casa, l’escola sola poca cosa pot fer.
Per altra part, mentre hi hagi pares que qüestionin les decisions dels mestres, la quantitat de la feina, els deures de vacances i tot això ho fan (encara que diguin que no) sovint davant dels nens, (perquè jo ho he vist molts cops), hi haurà molts nens que creuran que al cap i a la fi tampoc és tan important la feina de l’escola.
Jo ja no sé com motivar-la, francament…
Petonets, Llau.
Hi ha moltes famílies que dimiteixen d’aquest deure i traspassen la culpa a l’escola. Els nostres professors no són els millors del mòn però bona part dels fracassos escolars no són en absolut culpa d’ells.
I com més gran és el nen, pitjor. I així tenim gent ja en edat adulta sense ofici ni benefici que són adolescents (o infants) prolongats.