BioSofia

Conversant amb el meu pare un dia em va dir solemnement: “Escolta, si
algun dia t’has de penedir d’alguna cosa que no sigui pel que has deixat de fer
sinó pel que has fet.”

Val la pena penedir-se? ens preguntàvem en el bloc anterior. El passat,
el portem sempre a sobre: forma la part essencial de la nostra identitat. És fàcil
preguntar-se si una decisió diferent en un moment donat hagués canviat el rumb de la
nostra vida per a millor. Val la pena penedir-se’n? Per altra banda, si hem obrat malament, sobre tot si algú n’ha sortit
perjudicat, no seria bo reconèixer-ho i penedir-se’n? Sembla que haguem entrat en
un carreró sense sortida. Potser hem caigut en la trampa de les paraules.

1. Perquè, a veure, de quin penediment parlem?

Del penediment ètic, d’haver fet una cosa detestable moralment o bé del
penediment per una decisió errònia que va sortir malament? Estem parlant de dos
penediments diferents. El penediment per haver actuat incorrectament i el
penediment per haver actuat erròniament.

El penediment pel comportament incorrecte és de naturalesa moral. És bo
i demostra responsabilitat. Qui no es penedeix d’una actuació moralment dolenta
és un poca vergonya. En canvi, el penediment per les actuacions poc reeixides o
que ens repercuteixen negativament és ineficaç i ens pot arribar a enfonsar en
la tristesa o la depressió.

2. A part d’inútil, lamentar-se de males decisions demostra una actitud
vital destructiva. Les decisions errònies mai són dolentes, perquè el fet
mateix de decidir-se ja és prou positiu. Aquesta mirada que subratlla la
decisió per sobre del resultat sempre encara el futur. Conserva la il.lusió i
ens embarca cap a noves fites. Els errors es reciclen en decisions corregides i
en esperança de millora. Per això el meu pare tenia raó: si d’alguna cosa m’he
de lamentar no ha de ser del que he fet sinó del que no m’he atrevit a fer.

Penedir-se del passat és una covardia. Per entendre’ns, una escapatòria
cap al món imaginari, fet a imatge sublimada de les nostres impotències. Si
voleu ser més tècnics, un mecanisme de defensa. És posar-se a creure que
existia una alternativa millor tot imaginant-nos que si l’haguéssim pres, la
resta de la història ens hagués estat favorable. Per què? Perquè així ho
decideix la nostra imaginació! Massa fàcil. Una covarda evasió! La nostra història
és un enfilall de decisions amb risc d’equivocar-nos cada vegada. No depèn tot
d’un sol moment… a menys que ens ho vulguem creure.

3. Retornem al penediment moral. Hem dit que és bo perquè demostra
consciència i sentit de responsabilitat. Això, en principi. Vull dir que el
penediment moral s’ha de portar bé, serenament. Una cosa és el sentit de culpa
i un altre el sentiment de culpa o culpabilitat. La culpa ha de quedar sobre
tot en el pensament, no ha de pertorbar les emocions ni els sentiments. És clar
que ens hem de sentir malament pel mal ocasionat, però ha de ser un sentiment controlat
per la ment, que no trasbalsi i, menys encara, que ens faci sentir males
persones. És l’acte el dolent, no la nostra persona. Més que castigar-nos amb
sentiments de culpabilitat el que cal és endegar serenament una acció
reparadora. I endavant!

En resum, quan parlem de penediment no sempre ens referim a la mateixa
cosa. Cal diferenciar el penediment-lamentació per allò que ha sortit malament
del penediment moral per allò que no està bé. El primer és inútil i el segon és
propi de les bones persones. Però aquest penediment moral s’ha de portar amb
serenor i ha de conduir a la reparació. Si desemboqués en el sentiment de
culpabilitat, al trasbals emocional, també seria negatiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!