Adam Majó
Xuts a pals
26 de desembre de 2009
5 comentaris
País-Barça
D’acord. El Barça, amb en Laporta
al capdavant, s’ha convertit en l’entitat més prestigiosa i valorada del país,
tant aquí, com, i això és més important, a fora. La convinació de triomfs
esportius (indispensables en aquest cas), universalisme, arrelament, compromís
diguem-ne social (negativa a convertir-se en una SAE, UNICEF, les fundacions etc…) i un cert estil d’humilitat i
getlemenisme (Rijkaard i Guardiola) ens han convertit en un club, o en el club,
de referència del futbol mundial. Tot això està molt bé, i és impagable, per a
una nació sense estat ni reconeixement internacional com la nostra, que una
entitat com el FC Barcelona porti la senyera i unes paraules en aquesta llengua
que llegiu en una samarreta que segueixen centenars o milers
de milions de persones arreu del planeta. Dit tot això, i mirant de
donar-li la volta, ni que sigui una mica, el fet que un país es coneixi
únicament, o bàsicament, gràcies a un equip de futbol té també alguns
inconvenients, sobretot si tenim
en compte en què s’ha convertit, actualment, el futbol d’alta competició. No
deixa de ser curiós que lligues i clubs de països de llarga tradició
futblística, com Alemanya, França, Holanda o Suècia, estiguin quedant
progressivament relegades, en espectacularitat i negoci que generen, en benefici
de països molt més pobres i des-estructurats i de competicions en les que han
aparegut capitals i
personatges prou discutibles
(Berlsuconis, Abramovichs, Murdochs, Florentinos…).
al capdavant, s’ha convertit en l’entitat més prestigiosa i valorada del país,
tant aquí, com, i això és més important, a fora. La convinació de triomfs
esportius (indispensables en aquest cas), universalisme, arrelament, compromís
diguem-ne social (negativa a convertir-se en una SAE, UNICEF, les fundacions etc…) i un cert estil d’humilitat i
getlemenisme (Rijkaard i Guardiola) ens han convertit en un club, o en el club,
de referència del futbol mundial. Tot això està molt bé, i és impagable, per a
una nació sense estat ni reconeixement internacional com la nostra, que una
entitat com el FC Barcelona porti la senyera i unes paraules en aquesta llengua
que llegiu en una samarreta que segueixen centenars o milers
de milions de persones arreu del planeta. Dit tot això, i mirant de
donar-li la volta, ni que sigui una mica, el fet que un país es coneixi
únicament, o bàsicament, gràcies a un equip de futbol té també alguns
inconvenients, sobretot si tenim
en compte en què s’ha convertit, actualment, el futbol d’alta competició. No
deixa de ser curiós que lligues i clubs de països de llarga tradició
futblística, com Alemanya, França, Holanda o Suècia, estiguin quedant
progressivament relegades, en espectacularitat i negoci que generen, en benefici
de països molt més pobres i des-estructurats i de competicions en les que han
aparegut capitals i
personatges prou discutibles
(Berlsuconis, Abramovichs, Murdochs, Florentinos…).
Tinc ben present com se’n
reien dels espanyols els diaris alemanys, aqust estiu, quan el Real Madrid
llençava la casa per la finestra en fitxatges, mentres l’economia
s’enfonsava i l’atur es disparava. És prou simptomàtic, i ens hauria de fer rumiar, que la passió pel
futbol disminueixi en els països amb un nivell econòmic, educatiu i democràtic
alt, i augmenti en zones en col.lapse econòmic i/o manca de llibertats
personals i col.lectives -la Xina, Rússia o l’Àfrica- per exemple. I és ben trist
que dictadures teocràtiques com les de la península aràbiga organitzin
competicions pseudo-oficials sense que ningú s’ho qéustioni o que els jugadors de futbol africans que
triomfen a Europa siguin l’únic mirall en que es miren els joves d’aquest continent,
mancats de cap altra sortida o referent.
reien dels espanyols els diaris alemanys, aqust estiu, quan el Real Madrid
llençava la casa per la finestra en fitxatges, mentres l’economia
s’enfonsava i l’atur es disparava. És prou simptomàtic, i ens hauria de fer rumiar, que la passió pel
futbol disminueixi en els països amb un nivell econòmic, educatiu i democràtic
alt, i augmenti en zones en col.lapse econòmic i/o manca de llibertats
personals i col.lectives -la Xina, Rússia o l’Àfrica- per exemple. I és ben trist
que dictadures teocràtiques com les de la península aràbiga organitzin
competicions pseudo-oficials sense que ningú s’ho qéustioni o que els jugadors de futbol africans que
triomfen a Europa siguin l’únic mirall en que es miren els joves d’aquest continent,
mancats de cap altra sortida o referent.
Ja se que tot això només és un
aspecte lateral d’un univers polièdric i complexe com el del futbol, però cal
tenir-ho en compte. Cal que siguem conscients que, cada cop més, el pes econòmic i social d’aquest esport-espectacle
tendeix a ser inversament proporcional al nivell educatiu, el progrés econòmic
o el grau de desenvolupament democràtic d’una societat en concret i que,
precisament per això, el futbol no és sempre la millor carta de presentació que
podem oferir. Per molt exitosa que la tinguem.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Adam, em temo que t’equivoques quan afirmes que el futbol va de baixa als països civilitzats. No he fet un estudi exhaustiu, però mirant quatre estadístiques, he vist que a França, Alemanya i Holanda, el futbol segueix atraient gent als estadis (cada cop més), i els drets de televisió cada cop valen més diners. El que sí que crec que és cert és que, en aquests països, el futbol no té la posició mediàtica i social que té a casa nostra. De la manera que jo ho veig, als països rics, el futbol és un entreteniment, mentre que als països menys desenvolupats el futbol esdevé un substitutiu de la qualitat de vida. A Alemanya, la gent va al futbol a passar-so bé; a Catalunya, la gent va al futbol per evadir-se de la realitat. Això es tradueix en moltes diferències, però les principals són la manera de viure els resultats i la competitivitat de les lligues. De tota manera, Anglaterra és la lliga més important del món, i les lligues portuguesa i grega no tenen cap importància. Tot plegat, deu ser més complicat del que sembla.