La trappola

Disculpin els il.lustres lectors pel baix nivell del següent apunt, però és el que hi ha:

Aquest matí quan llegia l’Avui m’he trobat que una articulista m’enviava -a mi, i a tants d’altres- literalment a cagar:

"Catalunya és Espanya. Que fot? Potser sí, però és un fet legal, cultural, mediàtic, econòmic, incontestable. Tu t’hi pots girar de cul. Pots decidir que et sentiràs espanyol el dia que Albert Boadella representi els Pastorets. Pots enyorar-te de l’Edat Mitjana com d’un món molt més significatiu de la virtut. Et pots tancar al lavabo a llegir Verdaguer ("no infanten ja les mares guerrers i paladins?")".

El que m’ha sorprès de la proposta és l’originalitat de suggerir Verdaguer per a tals lectures, com la gent dels diaris acostuma a ser de molta cultura he pensat que si li feia cas pot ser hi descobriria algun secret important, fins ara inescrutable per a mi, m’he sentit guerrer i paladí, així que he anat a la meva modesta biblioteca i he escollit "De Tànger a Sant Petersburg" de "Jacint Verdaguer". I efectivament, obro el llibre i el primer que hi llegeixo és una cita de Josep Pla:

Per a saber escriure una mica el català s’ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot els seus escrits de viatges per Europa i el nord d’Àfrica".

Aclarit quin era el secret de Josep Pla per escriure tan meravellosament bé, tot sortint la decepció, no he entès gens ni mica els efectes i les sensacions que segons l’articulista havia de tenir un cop acabada la feina:

Però quan t’eixuguis i surtis, t’estarà esperant l’ampla realitat frustrantíssima: un món català d’una peça no tornarà mai més".

Més aviat el que m’ha frustrat ha estat pensar que algú hagués enviat al lavabo a un escriptor cabdal de la nostra literatura per després deixar anar aquesta parida. És sorprenent les ganes que tenen alguns i algunes d’eixugar-se el cul amb lletra impresa en català, amb tants afeccionats a aquesta mena d’escatologia ja podem ben assegurar que l’empresari que tingui la idea d’imprimir una antologia de la literatura catalana en paper higiènic segur que es farà d’or. Curiosament els del lavabo del costat no utilitzen cap escriptor català en llengua castellana? Però no havíem dit què aquests eren també literatura catalana?

És clar que del lavabo del costat pot emergir l’Altre amb una emprenyamenta idèntica, colossalment indignat per poc que li recordin que, per ser Espanya amb pretensions, també s’ha de saber ser Catalunya. Igual que el creador del Capitán Trueno militava al PSUC. Que ni Noves Plantes ni Francos ni Aznar defensant la pena de mort ni una mamella incorrupta de Rocío Jurado han reeixit contra l’indestructible "això no fa per a nosaltres".

Ja per finalitzar recomano llegir l’article d’avui d’Isabel-Clara Simó que trobo molt relacionat amb els estirabots anteriors, "Saber que ets inferior": (segueix)

De vegades, submergits com vivim en el nostre propi ambient, no ens adonem de la complexitat real. A casa nostra hi ha un espanyolisme viu i bategant disposat a jugar-se-la per demostrar l’espanyolitat de Catalunya (sic). Però hi ha també un espanyolisme latent, molt més mortífer. La recuperació de la dignitat de la llengua costa de pair. La idea és que si tens una llengua "inferior" tens, per tant, una literatura i una cultura "inferiors" en abstracte, malgrat Espriu i malgrat Ausiàs March. Tu ets un ciutadà de segona, i els teus drets, secundaris. De fet, existeixes com a tal en funció d’una magnanimitat que ni tan sols et mereixes.

Aquest discurs, que dit així fa mal a l’ull, és molt més estès del que imaginem. Només ens cal entendre una veritat indiscutible: que la nostra és una llengua "íntima", simpàtica si no surt del seu lloc subaltern, i que es pot tolerar mentre no faci ombra ni cap mena de molèstia. Passa, però, que alguns estem entestats a dir que totes les persones són iguals en drets, i que cada llengua és tan apta com qualsevol altra. Això, que dit en abstracte és indiscutible, si es tracta del català provoca o bé enormes riallades o bé un menyspreu que fa mal al cor quan l’ensopegues. Quan circules per actes culturals, sobretot barcelonins, és tan fàcil veure-ho com corrosiu per a l’ànima. Sempre hi ha un graciós o altre que et diu que aquí (!) no es pot viure. Que estem abusant (?). Que gosem parlar d’igualtat. Que no acceptem el nostre estatus d’inferiors. I que això fereix la sensibilitat de persones il·lustres. Això passa cada dia, paraula. Però el teu mortificat escàndol només mou el riure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!