Vam perdre la guerra.
Vam votar i fer campanya en contra de la constitució espanyola (pel paper de l’exèrcit, per la monarquia, per la santificació de l’economia capitalista, per la submissió i discriminació lingüística, per negar-nos l’existència com a nació, per imposar-nos la fragmentació del país amb la imposició de les comunitats autònomes, per negar el dret a l’autodeterminació)
Ens vam oposar als estatuts de cada fragment dels Països Catalans.
Vam votar no al referèndum de l’estatut de la vergonya, altrament dit de Catalunya…
I fa molts i molts anys que lluitem per la independència dels Països Catalans.
I en aquests anys hem repetit que els estatuts no són cap solució, sinó que són el problema.
El dia 10 no ens manifestarem en la mobilització dels espanyolistes i els regionalistes que gestionen la comunitat autònoma de Catalunya i els pobles i ciutats de la regió.
I és que amb la sentència del TC els únics que han perdut són els que han apostat pel cavall perdedor. Potser ara són majoria. Però el temps posa les coses al seu lloc. El nostre cavall és el guanyador, i es diu independència dels Països Catalans. L’única via de futur per al país, per a la nostra gent.
Els independentistes no hem de fer res a la manifestació que convoca l’entitat-vaselina Òmnium Cultural amb l’exèrcit protector de CCOO i UGT. El passat ja s’ha acabat, com ha dit el Zapatero. Nosaltres ens la juguem al demà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aleix,
Últimament no coincidim gaire tu i jo… aviam, a la mani del 10 de juliol cal anar-hi perquè sinó regalarem la mobilització a l’autonomisme.
Tu mateix, però jo ho veig claríssim i la CUP, no ho dubtis, hi serà i plantarà cara; de fet, les concentracions locals que s’estan convocant arreu ja presagien una marea independentista.
Salutacions cordials.
Jo tampoc no els regalaria la manifestació. El que cal és apoderar-se d’ella, fer fort el clam popular per al independència i emmudir tots aquells regionalistes que hi participen per defensar l’estatutet. Ara és l’hora i no podeu deixar perdre cap espai. Us heu de fer visibles i audibles davant tothom, davant els espanyols, davant els europeus i davant els mitjans de comunicació. Els heu de furtar el protagonisme als regionalistes, els haveu de passar al davant en la manifestació, avançar-los.
Us ho dic des del País Valencià, on per desgràcia sabem ben bé el que és regalar i perdre espais nostres.
Ànim. La independència de Catalunya, eixa part de la nació, és a l’abast de la mà. Serà un gran èxit per TOTS NOSALTRES.
Doncs jo hi aniré com moltes dotzenes de milers d’independentistes.
Més encara, trobo que bona part del caràcter minoritari de l’independentisme dels 70, 80, i 90, va ser degut a la seva manca d’un sentit polític fort i pràctic, i a un radicalisme tàctic inassumible.
Cal, doncs, ser pràctics per avançar.
D’altra banda, mai de la vida, quan allò que ens calen són aliats -encara som minoria, hem de tenir-ho ben present, això- se m’acudiria dit tot aquest conjunt d’ìnsults a Òmnium Cultural. Mai. O als sindicats CCOO i UGT. Fins i tot crec que els sindicats majoritaris, quan tinguem referèndum, no només no s’hi oposaran ni votaran que no, sinó que, fins i tot, alguns en recomanaran el vot afirmatiu (al Quebec, totes les centrals sindicals eren canadenques, però quan el país va fer una passa nacional endavant, s’hi posaren al costat del país)
Pere Meroño
Doncs això: Independència !!! Que el dia 10 de juliol sigui un clam per la independència !
No estic d’aqcord amb la teva frase que “Els independentistes no hem de fer res a la manifestació”, al contrari l’hem d’aprofitar! És la primera ocasió per derrotar d’una manera clara als unionistes, i no la podem deixar escapar. A més es produeix al que és per ara el nostre terreny: el carrer! Aquests politiquets s’atreveixen a trepitjar el nostre terreny i pensen que podran manipular per donar una imatge de defensa de l’Estatut? No els ho permetrem! Serà la seva primera gran derrota i la nostra primera gran victòria! I per això i hem de ser tots! No podem cometre l’error de no ser-hi. Quina estratègia seria la de no presentar-se al camp de batalla? !!! És una batalla que ens cal guanyar! I la guanyarem de forma contundent si hi som TOTS.
La propera victòria serà a les Eleccions al Parlament (encara que cap enquesta digui això, però és clar, què voleu que diguin!), i la última victòria serà la proclamació de l’Estat Català!
Cal però no fallar el dia 10! TOTS A LA MANI! ADÉU ESPANYA !!!!
mira que fan els teus Déus: http://www.llibertat.cat/content/view/9843/1/
és el que té no ser sectari, a veure quan n’apreneu.
Des d’Endavant (OSAN) fem una crida a les classes populars catalanes a
que participen a la manifestació convocada pel proper 10 de Juliol a les
18 hores al Passeig de Gràcia i a que s’impliquen activament en la
resta de mobilitzacions convocades per l’esquerra independentista.
http://www.endavant.org
http://www.gara.net/
Als Països Catalans els virus de la basquitis i de l’esquerranisme estan arrelats i estesos, dinàmica que ha fet navegar erràticament durant molts anys a l’independentisme. Afortunadament l’eclosió de la CUP ha contribuït a generar dinàmiques més madures i polititzades, que mica en mica han fet invertir la tendència.
Ara, fins i tots els bascos valoren positivament i tenen en compte les iniciatives i estratègies de l’independentisme català. Els bascos són pragmàtics, possibilistes…malgrat que aquí només ens fixem en la part més esquerranista de l’esquerra abertzale. Mireu l’enllaç i que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.
http://www.llibertat.cat/content/view/9843/1/
Ep predicador, sembla ser que finalment el dia 10 et quedaràs sol a casa, tu i les essències, tot i fent sudokus. Que dur que és ser-ne el guardià davant de tant possibilista…
Realment interessant que s’hagi generat aquest debat a recer de Ca la Toca. Per axò ho fem, això dels blogs, oi!? Per tant, gràcies a tothom que hi participa i sobretot pels arguments, donat que alguns donen prou de si.
Alguns aspectes els compartim i altres no, com ha de ser. I alguns, em sembla necessari de comentar-los i valorar-los. I ho intentaré fer en una reflexió més general.
Per exemple, resulta que és basquitis parlar i donar suport a la lluita del poble basc, però ara que es convoca una mani el 10J, coincidents, resulta que són exemple. No home, no. Cal mantenir una certa objectivitat i un cert equilibri de forma regular, estable.
A Euskal Herria hi ha algunes formacions polítiques que tenen un full de ruta en clau sobiranista -l’esquerra independentista, sempre, i ara de forma evident, EA-, mentre que la resta es mouen entre el comunitatautonomisme i l’espanyolisme. I amb tots els encerts i errors que hom vulgui, és precisament el sobiranisme qui ha marcat la política en aquell país fins ara, això sí, amb la permanent persecució, repressió i negació per part del poders fàctics. I cal anar més enllà, donat que si la realitat autonòmica no ha acabat de tancar el seu camí a nivell d’Estat espanyol només ha estat gràcies a l’aposta decidida i ferma de l’esquerra abertzale, amb totes les conseqüències i patiments que això comporta. Per tant, aquest és un important punt de partida que no es pot obviar, la qual cosa situa la convocatòria del 10J a Barcelona i a Donosti en camins diferents. A Barcelona convoquen els comunitatautonomistes i els espanyolistes, amb el suport -curiós- dels independentistes, mentre que a Donosti, davant la convocatòria sobiranista i solidària, la resta pentinen els gats o es retraten -els llepons genuflexos d’Aralar ho han pintat en lletres d’or!
Un punt de partida interessant per seguir debatent.
Vinga!!!
Crec que a hores d’ara els espanyolistes i regionalistes que gestionen la comunitat autònoma de Catalunya tenen prou clar que la cosa, el dia 10, anirà força més enllà de reivindicar els articles retallats de l’estatut i la via autonomista. El debat sobre com s’encapçala la manifestació -tot i la tebiesa de la convocatòria- ja ho fa prou evident.
Altra cosa és com es presentarà la manifestació. De ben segur que els experts en comunicació dels grans partits ja tenen preparada la seva estratègia, de ben segur que ens emprenyarem en llegir o veure segons què als mitjans de comunicació.
Però crec que quantes més persones hi anem a explicitar el nostre independentisme més difícil ho tindran… i, sobretot, crec que la mobilització prèvia a la mobilització ja és prou important.