L’Estat contra les autonomies

Que l’oposició nacionalista del PP i UPyD carregui contra les autonomies és la demagògia a la que ens tenen habituats. És el discurs del falangisme de tota la vida, reciclat a un llenguatge més refinat que es pugui camuflar rera uns fingides proclames democràtiques. Però que ho faci el govern espanyol, d’un partit que és el principal beneficiat en el repartiment de les finances autonòmiques, denota més aviat un signe de debilitat. Si el senyor Zapatero carrega contra les autonomies, és senyal que ja no saben d’on treure els diners.

No ens perjudica especialment entrar en aquest debat, més aviat ens afavoreix en tenir l’oportunitat de posar les cartes damunt la taula, i obligar al contrincant que ens mostri les seves. Cal que deixem de magnificar l’autonomia com un estat ideal del que no podem cedir ni un pam. L’anomenat -el mal anomenat- estat de les autonomies, ha estat una ruïna contínua i planificada del nostre país. Qualsevol reforma que ens vulguin fer en el sentit econòmic, no ens pot perjudicar més encara, perquè el repartiment és impossible que sigui més injust del que ho és actualment. El problema que tenim amb l’autonomia és més aviat d’ordre sentimental, no volem cedir gens perquè entenem que més enllà de l’economia se’ns volen endur la cultura i la llengua. Hauríem de saber abstraure els dos temes i entendre que si no resolem el tema econòmic, el cultural ja el tenim perdut -com succeeix normalment en qualsevol societat decadent-.

Cal entendre també que d’autonomia no en tenim, ni n’hem tingut de fa molts segles. Per poder parlar d’autonomia, hauríem de poder dir que som autònoms, és a dir, que ens governem per nosaltres mateixos. Si tinguéssim autonomia seríem plenament competents en els poders legislatiu i judicial, o en podríem establir el grau d’autonomia, i tant el TC com el TS ens han deixat ben clar que no és així. L’Estat que en diuen de les autonomies, no és altra cosa que una simple descentralització administrativa de país unitari, que no ens deixa gaire més que quatre polítiques culturals -també ja qüestionades pel nacionalisme espanyol-. Seria més correcte parlar de l’Estat de les Regions, de les Comunitats, o de l’Estat del cafè per tothom, perquè d’autonomia, no n’hi ha per enlloc.

Hauríem de veure que el principal beneficiat de l’Estat de les autonomies és el nacionalisme espanyol. Si ens mirem correctament les balances fiscals, entenem que aquest Estat es basa en un fluxe continu i escandalós de diners dels Països Catalans cap a la resta, i sempre en el mateix sentit. Si algú des del nacionalisme espanyol es qüestiona aquest repartiment que tant els afavoreix, és que en tenen preparat un de nou que va més enllà d’una simple redistribució de recursos. Més aviat es tractaria d’un escanyament premeditat que no pot portar cap altre camí que no sigui la ruptura o la submissió absoluta.

És difícil que PSOE o PP es puguin replantejar el sistema autonòmic per una simple raó, en són els principals beneficiats. Però la possibilitat de la incorporació d’un tercer espai podria canviar les coses. Unión Progreso Y Democracia, altrament conegut com “el partit de la Rosa Díez” pot acabar jugant un paper determinant el 2.011 fent d’àrbitre en molts ajuntaments i algunes autonomies. Probablement algunes de les reaccions antiautonomistes dels darrers mesos, podrien tenir molt a veure amb el panorama que dibuixen les enquestes a la Comunidad Autònoma de Madrid. UPyD és un partit que basa tota la seva ideologia en el menyspreu a les minories nacionals i que reclama una plena centralització administrativa. Si algú hi pacta, hi hauran d’haver contra-partides que òbviament ens afectaran. Podrien ser en forma de sentències judicials, o probablement ens trobarem amb una reforma de la llei electoral que expulsarà els partits de les minories nacionals del parlament espanyol. Un cop allunyats de la política de Madrid i deixant refredar el tema un temps prudencial, la suspensió de les autonomies es podria fer sense gaire rebombori.

I no cal oblidar que rera tot aquest batibull d’interessos partidistes, barrejats amb l’espanyolisme més ranci, hi ha el tema de rescatar els 7.000 milions d’euros de l’Ajuntament de Madrid. Si comencen a moure autonomies d’un cantó a l’altre, potser que al final no veurem on han anat a parar tots aquests milions.

Afegeix un comentari