Em pregunto sovint per què tenen tanta pressa els joves, per què estan fascinats per la velocitat, per què corren i corren -noctàmbuls, borratxos d’ansietat- tot esprement un present que de seguida se’ls esmuny com aigua entre les mans…
M’ho pregunto retòricament. Jo he estat jove i conec la resposta. Són les hormones, la fam d’experiències noves, la curiositat inherent a l’edat, la set insadollable d’horitzons inexplorats… La joventut és una confusió que malda per aclarir-se.
Comptat i debatut, tant córrer per arribar massa aviat a la conclusió fatídica, per adonar-te que tot està vist i que no hi ha res de nou sota el sol, tret de la muntanya immensa de les desil·lusions que t’aclapara fins a l’escepticisme, tret de la certesa que assegura que tot és incert i que, fet i fet, la vida és una camí ben rutinari, ben magre, ben absurd…
Massa de pressa per assolir la lucidesa: no cal córrer tant per ensopegar de cara amb el mur de les decepcions inevitables bastit amb les pedres esmicolades de totes les ficcions adolescents…
Però no pots dir mai a un jove: "no corris". El jove ha d’aprendre a equivocar-se. L’error és una teràpia negativa que pot produir resultats molt positius. Viure és espifiar-la sistemàticament. El repertori de cagades que un humà pot perpetrar sempre és limitat. El jove la caga veloçment. Després, quan maduri, quan faci trenta o quaranta anys, ja no correrà tant. Aprendrà a assaborir els instants sense cremar-los. Madurar és això: tenir un passat oblidable, viure el present amb calma i somiar poc, gairebé res… sense esperar gran cosa del futur.
No enyoro ni envejo la joventut. Cada cop camino més a poc a poc. No estic segura de voler arribar enlloc. Sóc el fruit madur de tots els meus errors.
Una darrera pregunta retòrica: Si els ocells distingeixen les figues madures de les verdes… ¿Com és que els humans s’estimen més mossegar les verdes? ¿Com és que hem mitificat la immaduresa?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!