No saps fins a quin punt em resulta insuportable aquesta enganxosa xafogor. Suo i suo sense esma, reiteradament, talment un riu, una riuada inestroncable que inunda la meva pell d’un sensació de xiclet remastegat, com de xocolata fosa que regalima porus enfora…
I ara tu, estimada Laia, tan lluny… Absent en la rialla, vagarejant noctàmbula pels carrerons estrets de la ciutat de la llum… ¿T’has emmirallat en el Sena sota el besllum de la lluna? ¿Has pensat en mi almenys un segon? T’envio aquesta postal que potser no llegiràs mai. No conec la teva adreça exacta. Només sé que habites el cor dels meus somnis, pirata gelosa de paraules. Tan lluny. Que el vitralls del migdia t’enlluernin l’enyorança de les hores compartides. Estimada Laia: no oblidis mai qui som.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!