Entre línies (notes de Juli Capilla)

Així, hi trobem pensadors que combaten fermament les múltiples metamorfosis que adopta el capitalisme al món per tal de perpetuar-s’hi. Metamorfosis que posterguen sine die els fonaments de la justícia social i de la democràcia real. Aquest és el plantejament, per exemple, de l’article de María José Guerra sobre Nancy Fraser: “El repte plantejat per la nostra autora és la democratització de la globalització enfront de l’abús legalitzat i immoral del poder financer”. O el del pensament del malaurat Tony Judt, glosat per Justo Serna: “El canvi que la nova dreta ha imposat des dels anys vuitanta és la cultura de l’esforç exclusivament materialista. […] Judt alça la seua veu en contra d’aquesta corrupció. La defensa de l’espai comú i hospitalari, de l’altruisme, de la benevolència, de la solidaritat i del consens socialdemòcrata és també la reivindicació de la llibertat, del reconeixement, conceptes que formen part de la tradició socialista i liberal”. I més d’una concomitància ideològica amb aquesta línia de pensament progressista hi trobem, també, en la manera de veure el món d’un altre historiador majúscul, Thimothy Garton Ash, sobretot si ens en fixem en la concepció subversiva de la història que hi assenyala Adolf Beltran.   

No tots els autors, però, convergeixen en aquesta línia més o menys esquerrana. També n’hi ha que se’n desmarquen, com és el cas del politòleg Zeev Sternhell –“un conservador declarat”, segons Enzo Traverso–, l’obra del qual “està al servei d’un projecte crític: denunciar el fonament ideològic de les formes de dominació del món modern”. El cas del divulgador de la ciència Richard Dawkins, a qui alguns no s’estan de qualificar de “personatge iconoclasta, vehement, i fins i tot arrogant”, és de difícil ubicació o, dit d’una altra manera, es presta a interpretacions divergents, i fins i tot antagòniques. La seua visió egoista de la genètica, o millor dit, dels gens egoistes, respon a un determinisme natural que ell mateix qualifica d’absurd. I, tanmateix, segons Enrique Font, Dawkins trenca una llança a favor de l’ésser humà en funció de la seua consciència del món, la qual cosa el dignifica i el diferencia de la resta d’animals.

Per últim, cal destacar l’article de Simona Škrabec sobre el filòsof eslovè Slavoj ?i?ek, un autèntic outsider, en l’obra del qual el joc entre els miralls, la duplicitat asimètrica, la diversitat de les imatges, la presència/absència del fantasma, la distància entre la realitat i el desig –diguem-ho a la manera de Cernuda–, etc., constitueixen els prismes interpretatius que afaiçonen una teoria filosòfica tan original com seductora.

A banda del dossier, tan oportú com interessant, la revista aplega altres articles que paguen la pena; com ara el d’Antoni Defez sobre filosofia i crisi; el de Manuel Alcaraz sobre el llegat de Nosaltres els valencians; o els de Tomàs Escuder i Ramón Villares sobre Grècia i Galícia, respectivament. Al document “El problema de Catalunya”, d’E. J. Dillon, hi trobem que algunes de les constants del sempitern “problema català” detectades el 1898 es mantenen intactes al segle xxi. I encara n’hi ha uns quants més, d’articles, que ofereixen perspectives inèdites sobre escriptors insignes: el de Cuauthémoc García-García sobre Eugeni Xammar, el de Salvador Company a propòsit d’Azorín, i el de Josep E. Rubio que analitza l’any Eiximenis. Sense oblidar l’habitual apartat de ressenyes de llibres. 

En el temps que corren de neoliberalisme rampant, en què l’especulació financera i la corrupció resten massa sovint i vergonyosament impunes; vista la inoperància d’uns governs incapaços de donar solució als problemes de la majoria dels ciutadans, el darrer número de la revista L’Espill s’agraeix i resulta del tot pertinent, com necessaris són els intel·lectuals que s’hi inclouen.

 Publicat a “Posdata”, diari Levante (14/06/2013), amb el títol “Estimular el pensament”.

La imatge és de Tony Judt.