D’alguna manera en Pedro Almodóvar ens comptava a totes les seves pel·lícules la seva idiosincràsia manxega, els seus records d’infantesa en aquella terra, però totes les seves històries transcorrien gairebé íntegrament a Madrid (menys "Todo sobre mi madre", impregnada més de la idiosincràsia de Barcelona, encara que hi vegi aquí des dels ulls d’algú de fora), diferent dels ambients rurals de la seva La Manxa natal. Aquí, prenent com referència el famós tango immortalitzat per en Carlos Gardel, ens explica a la seva manera la forma de ser de la seva terra, començant per l’escena d’un típic cementiri d’un poble manxec qualsevol, on les vídues locals netegen les tombes enmig d’un vent fort i incessant (el "viento solano" l’hi anomenen, l’equivalent local de la "tramuntana" catalana o el "sirocco" del Sahara). Comença amb la visita al poble de la Raimunda (Penélope Cruz), acompanyada de la seva filla, la Paula (notable Johana Cobo) i la germana de la primera, la Sole (Lola Dueñas). Diverses vídues netegen tombes pròpies, sí, de veritat: les cuiden com si fossin les seves cases, tot i que encara no les ocupin. Aquest detall surrealista i autèntic alhora va inspirar Almodóvar, que li serveix per homenatjar a la seva terra i contraposar-la a la gran ciutat, on la Raimunda, la Paula i la Sole resideixen, al modest barri madrileny de Puente de Vallecas a dues cases modestes. Després d’haver visitat al poble la tia Paula (curt paper però bé encarnat per Chus Lampreave, que sempre deixa empremta en totes les seves intervencions en les pel·lícules d’en Pedro), la filla de la Raimunda mata en defensa pròpia Paco (Antonio De La Torre), marit de la seva mare, que intentava abusar d’ella, i aquí comença l’argument de veritat, amb un desenvolupament que podria tenir tocs de "realisme màgic" llatinoamericà passat pel filtre manxec, potser menys exagerat, si tenim en compte que apareix en escena l’Irene (Carmen Maura, gran paper per a ella en la seva tornada a una pel·lícula d’en Pedro), la mare de la Raimunda i de la Sole, que havia mort anys enrere en un incendi juntament amb el seu marit. Almodóvar, de manera molt intel·ligent, desenvolupa tot com en una d’aquestes intrigues d’Agatha Christie o Sherlock Holmes, on es van descobrint detalls inesperats fins un desenllaç aparentment surreal però lògic alhora, com és habitual en els guions del manxec, en qui cineastes com Federico Fellini han tingut sempre una gran influència. I no estalvia els seus detalls d’humor negre (el cadàver d’en Paco ocult en un frigorífic de bar, com una "Coca-Cola" qualsevol, o la reunió de vídues a la capella ardent de la tia Paula, les típiques vídues de poble, totes vestides de negre i resant Rosers contínuament en veu baixa, de tal manera que allò, més que un rés col·lectiu sembla el soroll d’un eixam d’abelles), de vegades una mica escatològic, i de drama esquinçat i fins i tot sòrdid, que ens mostra terribles secrets de tots els personatges. Grans interpretacions del repartiment femení, en especial la Carmen Maura i la Blanca Portillo (és l’Agustina, una de les veïnes del poble), entre moltes d’altres. La Penélope Cruz, una actriu que mai no ha estat de les meves favorites, és aquí correcta, encara que les anteriors i la Lola Dueñas (que va demostrar també el seu talent a la magistral "Mar adentro" d’Alejandro Amenábar) li fan vint mil tornades. Fan olor de Goya elles, i la mateixa pel·lícula, que anirà a concurs en el Festival de Cannes, fa olor d’un nou Óscar per a Almodóvar igualment. S’ho mereix.
VOLVER: * * * *
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!