Per a tots els gustos

Els mitjans de comunicació de Catalunya han ressaltat allò que semblava evident des d’un principi: que la suposada petició en forma de milers i milers de famílies que desitjaven l’educació en idioma castellà com aigua de maig era petitíssima.

Fa mesos, el Govern Rajoy va llançar la Llei Wert amb l’obligació que semblava que qui la contravingués, acabaria a la presó, en el descrèdit més absolut, la seva família seria vista malament per sempre més, els seus fills haurien de ser donats en adopció a espanyols de bé… Això es feia al franquisme amb la impunitat més absoluta. No dic que Rajoy hagués fet el mateix amb el Govern català, que no podia gens, però quan es va llançar aquesta Llei, semblava que no hi havia cap altra alternativa.

S’oblida la dreta espanyola que en llocs amb dues llengües, la més feble és més protegida, ja que la més forta la parla qualsevol. Totes aquelles súpliques d’Ángel Acebes quan era secretari general del PP amb que “El castellà està en perill d’extinció” a Catalunya, s’esfumaven a l’acte si fas un tomb per qualsevol part de la Comunitat.

El mateix quan l’alcalde de Castelldefels, un dels pocs del PP català, anava dient que les mestres d’escola castigaven nens que parlessin en castellà als esbarjos. Jordi Évole va anar amb ell a fer un reportatge per a“Salvados”, i els mateixos nens i les mestres van deixar en evidència al mateix alcalde, que encara somreia com si no passés res, havia quedat malament, ja que no hi havia ni càstigs ni res. Aquella presumpta persecució lingüística no existia. A més, després parlarien català si calia.

Molta gent accepta que el català és llengua oficial, fins i tot el cinema estranger l’ha mostrat, com en la pel·lícula francesa “Una casa de bojos”, de 2002 (pèssim títol català de “L’auberge espagnole”), rodada gairebé tota a Barcelona , on la estudiant belga Isabelle (Cécile De France) volia convèncer al Professor d’Econòmiques de la Universitat (Pere Sagristà) que fes les seves classes en castellà, en comptes d’en català: “Som més de 15 estudiants d’Erasmus que no parlem català, i per a vostè no és un problema parlar espanyol”. El Professor es va mosquejar amb aquella petició, sobretot venint d’algú que ve de Bèlgica, on les pel·lícules no parlades en francès es subtitulen en francès i flamenc alhora, i li va contestar: “Miri, senyoreta, la comprenc, de debò, la comprenc perfectament. Però vostè m’hauria de comprendre a mi. Hi som a Catalunya, i aquí el català és llengua oficial. Si vol parlar espanyol, doncs se’n va cap a Madrid o cap a Sud-amèrica “. A més, tenia raó ell amb que la majoria dels seus alumnes assistents parlaven o entenien el català sense queixar-se.

És més, a Catalunya ens recordem que en el Quebec, província canadenca amb el seu tarannà, més francesa que no pas anglosaxona, on les seves pel·lícules poden participar dins l’Óscar de parla no anglesa sense problemes (ho va guanyar la magistral “Les invasions bàrbares “el  2004), on la majoria són catòlics i tot és allà en francès. El que no vol dir que els quebequesos no coneguin l’anglès, que ho parlen.

Tot allò que s’ha dit de la polèmica català-castellà es coneix de sobres. Però certs mitjans han mostrat tot tan falsament que sembla més un xoc cultural que no pas una altra cosa, com quan els americans vénen cap a Europa oa l’inrevés, cosa que ja hem vist en pel·lícules com a “Macarroni” d’Ettore Scola, enfrontant l’americà Jack Lemmon amb l’ambient de Nàpols.

(Traducció catalana del meu article a Blasting News).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!