Una de les obres mestres del suec Ingmar Bergman són "Maduixes salvatges". Rodada després de "El setè segell", és una visió de la solitud i la mort, almenys d’una persona que ja sap que morirà en poc temps, o que ja és tan anciana que, clar, el final és inevitable, com a qualsevol ser humà. El també cineasta Victor Sjöström, admirat per Bergman des que va començar en els temps del cinema mut, aquí és actor i borda el paper del metge Isak Borg, que rebrà un homenatge en una Universitat, i en el viatge amb cotxe per a allà, acompanyat de la seva nora Marianne (Ingrid Thulin), coneix diversos personatges que li faran meditar sobre la seva vida i el que ha fet bé o malament. Sobretot uns estranys sons, alguns amb to d’expressionisme alemany, que es veu en la seva pròpia mort, o en una espècie de tribunal d’avaluació que li "condemna" a la solitud i a la mort, o quan veu la seva difunta emmanilla qualificant-lo d’"egoista". En una impecable fotografia en blanc i negre se’ns mostra tot això, amb un Victor Sjöström que dóna perfectament el que volia Bergman. Ningú no hauria quedat millor al paper. Una pel·lícula aparentment senzilla, no tan exhaustiva fins a la sacietat en l’exploració de la naturalesa humana com les posteriors del realitzador suec, però que és de les que donen per pensar i reflexionar. El personatge del fill d’Isak, Evald (Gunnar Björnstrand), té una escena curta però que esmicola perfectament en fer un àcid retrat de la seva pròpia família, descrivint-la "…como sortida de l’infern". Davant de tanta pel·lícula buida de contingut, sempre ve bé una cosa que ens faci reflexionar de veritat.
MADUIXES SALVATGES: * * * * *
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!