Pot ser que els soni l’argument d’aquesta pel·lícula per la qual va tenir uns anys després del seu rodatge un "remake" americà, dirigit per Blake Edwards ("La pantera rosa") i protagonitzat per Burt Reynolds. Però el 1977 el mestre francès François Truffaut, enmig del rodatge de "Trobades a la tercera fase" de Steven Spielberg, en la qual ell mateix va treballar com a actor (era el misteriós Claude Lacombe, aquell que parlava tota l’estona en francès, amb un intèrpret sempre pegat a ell, i quan parlava en anglès, ho feia pitjor que Almodóvar), va rodar aquesta transgressora i absolutament àcrata visió, a part de fascinador, sobre l’amor i la passió que només algú com Truffaut sabia fer, amb la seva habitual i magistral combinació d’amor per la literatura i la cultura sense resultar pedant ni pretenciós, amb absoluta naturalitat. Això sí, el cursi títol espanyol em fa preferir sempre l’original, "L’homme qui aimait li femmes" (L’home que estima les dones), molt més expositiu del que el protagonista sentia. Truffaut ens estalvia una intriga innecessària mostrant-nos des del principi el funeral del protagonista, Bertrand Morane (Charles Denner), acomiadat en les seves exequias per totes les dones que van tenir alguna relació amb ell, fos sentimental, amistosa o simplement sexual. Això no és esbotzar el final, ja que Truffaut ens ho mostra tot en un llarg "flashback", però pues que al poc temps ens n’oblidem i ens centrem en la història. Morane, que treballa en una fàbrica de joguines a Montpellier, és un obsessionat per seduir tota dona que es creuï al seu camí, sigui jove o de la seva edat. Tot això li’n porta a situacions de vegades delirantes, altres de tendres, altres amb to aparentment tràgic. Morane decideix un dia comptar-lo tot en un llibre, escrivint-ho ell mateix, i que finalment una editorial de París decideix publicar-la com "L’home que estima a les dones". Truffaut comptava en un llibre d’articles que va escriure el guió d’aquesta pel·lícula mentre esperava en les llargues pauses del rodatge de la pel·lícula de Spielberg, deixant per al final la famosa escena dels avions trobats al desert, que Truffaut va haver de rodar acabat el rodatge de la seva pròpia pel·lícula. I li va venir bé, ja que ens ha donat una reflexió mancada de prejudicis, encara que avui en dia a alguns els pugui semblar políticament incorrecte. De totes maneres té aquest aire de llibertat saludable que es respirava en els anys ’70, sobretot en Europa, i que arribava a Espanya a poc a poc. En la resta del repartiment, sobretot femení encara que amb papers petits per a cada una, destaquen Brigitte Fossey com a l’editora i Leslie Caron ("Papà cames llargues") entre totes. Pel·lícula, en final, absolutament encantadora i amb aquesta certa malenconia que el mestre parisenc sabia donar-li. Una curiositat: el propi Truffaut, com si fos Hitchcock (un dels seus mestres), fa un cameo al principi de la pel·lícula: és l’home que, educadament, es treu la gorra i saluda al pas del cotxe de morts.
L’AMANT DE L’AMOR: * * * * *
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!