El mestre novaiorquès Woody Allen ha fet les seves millors obres en els anys ’70 i ’80, sobretot quan ja no va dissimular la forta influència que a la seva obra ha tingut i té un altre mestre del cinema, el suec Ingmar Bergman. Aquesta vegada no l’ha experimentat com en "Interiors" i "Setembre", que tenien un ritme lent i pausat, de vegades massa; li ha donat un to de comèdia, reflectit sobretot en el personatge de Woody Allen, un productor de televisió obsessionat amb sofrir un hipotètic càncer, que el porta a passar de metge en metge. Després està el personatge d’Elliot (un grandíssim Michael Caine, guanyador de l’Óscar per aquest paper), ara casat amb l’exdona d’Allen, Mia Farrow (en la ficció, clar), que passa per una crisi existencial en enamorar-se perdudament de la seva cunyada Lee (Barbés Hershey),que li porta a conquerir-la i veure-la d’amagat en hotels. Després està l’altra germana, Holly (Dianne Wiest), una neuròtica cocaïnòman, que atipa de fracassar en proves per a obres de teatre es converteix en dramaturga. En un paper secundari hi ha res més i res menys que l’actor suec Max Von Sydow, en altre temps imprescindible a les pel·lícules de Bergman, un altre homenatge d’Allen al seu mestre. Tot a la pel·lícula és perfecte, amb grandíssimes interpretacions i una profunda i intel·ligent reflexió sobre la vida, la mort, les relacions humanes i fins i tot sobre l’art. Destaquen també Maureen O’Sullivan, llavors la sogra d’Allen, en un dels molts papers secundaris boníssims que abunden aquí. La riquesa i profunditat dels diàlegs d’aquesta pel·lícula es resum en aquesta intel·ligent frase d’Elliot: " De què serveix la tant malament anomenada saviesa, si no aconsegueixo entendre ni tant sols el meu propi cor"?
HANNA I LES SEVES GERMANES: * * * * *
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!