Per a tots els gustos

Vivim una època de canvis, potser més ràpids que altres èpoques, i per això a la gent, o a certa gent, els costa adaptar-se a ells. Ara que es parla del 75º aniversari de la Segona República espanyola, alguns només s’acorden de les cremes d’esglésies, la persecució a cures i monges, l’actitud extremista de molta gent… això és veritat, però ocorre que els canvis i reformes que es van intentar en aquella època eren necessaris, ja que Espanya no podia seguir així com estava, amb una desigualtat social tal que recordava a la França anterior a la Revolució Francesa: rics exageradament rics i pobres de solemnitat. Però ambdós règims van entrar en països àdhuc no preparats per a una reforma pacífica.

Avui dia, sobretot a França, es veuen les reformes revolucionàries com totalment necessàries, vist amb els anys de manera més objectiva, encara que no fossin molt adequades, al meu parer, les execucions públiques d’aristòcrates amb l’invent de Monsieur Guillotin ja conegut per tots. Hagués estat més fàcil confiscar-los les seves riqueses aconseguides il·lícitament i donar-se-les al poble, que justament les necessitava, però com la naturalesa humana és així de terrible i irracional, alguna cosa que qualsevol psiquiatra ens descriuria perfectament (o si no, el mateix Sigmund Freud, el més expert de tots), es va fer tot d’una manera tan brutal i tan maldestra que va acabar desprestigiant al mateix moviment revolucionari de Robespierre i els seus amics, que van acabar igual que els aristòcrates als quals van ajusticiar.

Sort que després el país veí, amb molta sensatesa, va anar evolucionant i aplicant bé aquestes reformes, de manera civilitzada, que li han dut a ser un país modern i punter a Europa durant molts anys. En Espanya no havia guillotina, però els radicals incontrolats van desbordar als republicans i el caos que armaven, ja conegut per tots, va acabar en la Guerra Civil, la dictadura franquista i l’exili de bona part dels espanyols a països més civilitzats. Ara, en l’actualitat, en els últims 30 anys, s’han pogut aplicar aquestes reformes, igualment de manera civilitzada. Quina pena que en el primer intent de la Segona República aquestes reformes no s’apliquessin amb racionalitat ni sensatesa, per culpa dels uns i els altres. Espanya no estava prou evolucionada per a això, igual que la França pre-revolucionària.

Tant de bo aquesta revolució hagués estat tan pacífica i civilitzada com la qual va haver en l’Església Catòlica amb el Concili Vaticà II, convocat pel papa Juan XXIII, el millor Pontífex del segle XX. Va canviar radicalment la forma d’actuar de l’Església i va tractar de fer-la més propera als nostres temps. Clar que les autoritats eclesiàstiques posteriors a Juan XXIII, sobretot a partir de Juan Pablo II, van parar aquestes reformes, per a ells massa progressistes, i han tractat de fer tornar a l’Església a actituds anteriors, alguna cosa totalment equivocat. Juan XXIII sabia que l’Església del seu temps, si no evolucionava, quedaria al marge de tot, com una mica antediluviano, com una mòmia egípcia, anem… Això passa amb qui no sap evolucionar a temps, sigui qui sigui.