Una de les pel·lícules més inquietants, no sobre si són d’aquestes de terror oriental tan de moda, sinó sobre el que planteja el seu argument referent a una crítica social, a comportaments del ser humà rayanos en la crueltat, la bogeria o simplement per pura estupidesa, és, després de la magistral (i tímidament distribuïda a Espanya) "Manderley" de Lars Von Trier, "Caché" de l’austríac Michael Haneke, cineasta amb gust pels arguments amb violència desencadenada, encara que mostrada de manera freda i distant, amb fons de denúncia social. Si en "La pianista" ens va deixar bocabadats amb la insuperable interpretació d’Isabelle Huppert d’una dona autodestructiva fins a la paranoia més terrible, aquí es conté més i deixa la violència latent en la mínima expressió, encara que ens la mostra d’una manera més subtil. Un presentador d’un programa literari en televisió, un Fernando Sánchez-Dragó a la francesa, Georges (extraordinari Daniel Auteuil), rep unes cintes de vídeo en les quals es veu la casa del barri del sud de París on viu ell amb la seva dona (Juliette Binoche) i el seu fill, o bé apareix ell mateix… Al cap d’algun temps, arriben a atipar-se, agafar por, i denunciar això a la Policia, però al no poder aquesta fer res mentre no hi hagi amenaces de pel mig o agressions, decideix examinar els vídeos i descobreix que en un d’ells es veu una avinguda cridada Avinguda de Lenin; descobreix que aquesta avinguda n’hi ha en un suburbi als afores de París, va allà, i troba, en una miserable casa, un vell conegut de quan era nen… Més coses ocorren, que no les esbotzaré aquí. La pel·lícula és una magistral mostra de les pors, les paranoies, que cada un tenim, però així mateix una denúncia de la hipocresia del món civilitzat, que oblida els greuges comesos a algú anys enrere. Això ho trobem a qualsevol país del món. Michael Haneke va dir que la història l’hauria pogut ambientar igualment al seu país, Àustria, durant els anys ’40. I jo penso que a qualsevol país… Daniel Auteuil, just guanyador del Premi del Cinema Europeu al Millor Actor, ens demostra el seu talent, actuant sense exagerar mai; Juliette Binoche, correcta en el seu paper de soferta esposa. La pel·lícula no té banda sonora, Haneke ens la mostra així, sense ornaments ni suavitzar res, i fa que ens entre la por que senten els protagonistes. Com Von Trier, Haneke denuncia i mostra el mal que qualsevol ser humà és capaç de fer als altres, i que després es torna en seu contra.
CACHÉ (AMAGAT): * * * * *
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!