JOSEP Pernau
La veu de Raimon ha tornat a l’Olympia de París i al seu repertori no hi faltarà el Diguem no. ¡Compte si algú intenta donar-li una intenció de consigna musical, amb el propòsit d’influir en el dilema estatutari de diumenge que ve! El no del cantautor no aposta per una opció perfectament legítima. És un crit trencat contra totes les tiranies i en aquest sentit té un valor universal. En català és un manifest contra el despotisme, que poden fer seu tots els que pateixen la falta de llibertat al seu país respectiu. En hores fosques, un Diguem no enèrgic i rotund torna al resistent la moral i la fe en el futur.
Les necessitaven els catalanets i els espanyolets el juny del 1966, quan, en el mateix escenari, Raimon va oferir el seu primer recital. S’estava vivint llavors la repressió contra els estudiants, que havien tingut la gosadia de fundar un Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona, i, amb ells, contra les persones que els havien acompanyat en la tancada obligada al convent caputxí de Sarrià. La veu del cantautor tenia un valor terapèutic. Era una ajuda important. La repressió contra la caputxinada era la nota negativa d’una primavera fecunda en iniciatives poc grates al sistema dominant. Alguns col.legis professionals s’havien constituït en barricada, els obrers s’organitzaven també i tot el país començava a moure’s.
No és el mateix, 40 anys després. La veu de Raimon és un dret i no el resultat d’un acte de tolerància. La continuem necessitant. La convivència no és el que ens esperàvem. Més que conviure, coexistim. Es crida i s’insulta, però no es dialoga. La crispació ofega la paraula civilitzada. Proposo fundar una oenagé amb el nom Diguem no, amb Raimon al capdavant, que denunciï els sembradors de discòrdia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tots els cantants que nomena i que tan ben rebuts són a França, no els succeeix el mateix a Espanya. Curiosa és Espanya.