Xavier Rius, director d’E-Notícies, publica avui un article editorial que s’aparta de les anàlisis políticament correctes sobre el gihadisme que proliferen als mitjans catalans i, aqueix cop, la seva opinió mereix ser tinguda en compte ja que reflecteix un sentiment d’inseguretat que és patent entre la ciutadania. Conec a nivell municipal la tendència al replegament comunitari de les comunitats islàmiques desconnectades de la vida ciutadana malgrat els esforços que molts electes locals fan en un sentit integrador i observo l’absència d’interlocutors al marge dels responsables de les associacions religioses. dos indicis preocupants als quals no s’albiren solucions capaces de capgirar aqueixa dinàmica.
Crec que encara som a temps d’evitar l’enquistament d’enclaus com Molenbeek que esdevinguin territoris perduts d’una futura República catalana.De fet, Xavier Rius només es limita a assenyalar els símptomes del gihadisme a Catalunya, sense aportar solucions (impossibles a curt termini), però assenyala el comportament sistemàticament exculpatori envers l’islamisme que és norma a TV3 i també la nefasta actuació de responsables polítics en matèria d’immigració com Xavier Amorós, dugues actituds que ningú gosa explicitar:
“El problema del terrorisme islamista és que que difícilment té una solució policial. El problema de debò és: com hem tolerat la creació d’un gueto islàmic al cor d’Europa? A vint minuts del centre de Brussel·les i a nou parades de Metro de les institucions comunitàries. Aquest és el rovell de la qüestió.
El primer ministre belga, el lliberal Charles Michel, ha reconegut almenys que Bèlgica té “un problema gegantí amb Molenbeek”. D’aquí han sortit terroristes que han participat en la matança de Charlie Hebdo, l’atac al museu jueu de Brussel·les, els atemptats de Londres i fins i tot l’11-M de Madrid.
En canvi, l’altre dia el Telenotícies hi va enviar una periodista i la crònica acabava dient que “els habitants d’aquest barri se senten discriminats i estigmatitzats”. En les imatges es veia com un marrec li llançava una escopinada a un càmara.
Perquè, a més, no és només a Brussel·les, és també a les banlieues de París, al Londonistan. A barris d’Hamburg o de Rotterdam. Fins i tot a localitats de Suècia on els musulmans superen ja, amb escreix, els suecs.
Quants Molenbeek hi ha Catalunya?. Fa gràcia que els periodistes de TV3 viatgin a Idomeni o Lesbos, però no hagin posat mai els peus a ca n’Anglada, a Rocafonda o a Llefià per copsar de primera mà el problema. Això sí després compraran un reportatge a l’estranger amb els tòpics de sempre per al 30 Minuts.
Per exemple: a casa nostra hi ha 80 mesquites salafistes, reconegut pels propis Mossos d’Esquadra. Ara és pitjor tancar-les que controlar-les perquè sortiríem a Al Jazeera i fotrien una bomba a la Sagrada Família. Però com hem pogut arribar fins aquí?
Mentre les nostres autoritats es limiten a fer cinc minuts de silenci a la Plaça Santa Jaume cada cop que hi ha un atemptat i dir, com Mas després dels atemptats contra Charlie Hebdo, que simplement és una “lluita del bé contra el mal. L’expresident no es va atrevir ni a parlar de terrorisme islàmic. Com si fos la pel·lícula de Batman versus Superman. Aquí, ja em perdonaran, no sé qui és el bo i qui el dolent.
També recordo el llavors conseller Homs, la seva successora Neus Munté o el mateix titular d’Interior, Jordi Jané, demanant “no estigmatitzar” el salafisme. Una manera com qualsevol altra d’esquivar el problema.
Per descomptat, un salafista no et dirà que és un fonamentalista sinó simplement un bon musulmà. Tampoc és necessàriament un terrorista, però molts salafistes acaben foten trets a Síria. I fa tota la pinta que ara estan tornant.
Com hem pogut deixar també la política d’immigració d’aquest país en mans d’un tàndem tan perillós com el d’Àngel Colom i Xavier Bosch quan, en realitat, el que calia eren decisions valentes?.
Ara han posat, Oriol Amorós, que ja va tenir el mateix càrrec amb el tripartit. No hi ha cap diferència, doncs, entre la política d’abans i la d’ara. Així portem sis anys amagant el cap sota l’ala en un tema en el que el temps corre en contra nostra. Fa anys que ens hauríem d’haver posat les piles.
Siguem francs: els musulmans radicals no s’integraran mai: l’Islam té una identitat cultural, social i sobretot religiosa massa forta. Es barreja el ressentiment cap a Occident -més d’una putada els hi em fet- i el complex de superioritat. Ningú s’integra en una cultura que considera inferior.
Ni tan sols en dues o tres generacions. Al capdavall, els occidentals som fumadors, bevedores i pecadors. L’assassí de Tolosa era un francès de tercera generació. I els autors dels darrers atemptats són francesos o belgues.
Però llavors com hem badat tant?. Digue-m’ho tot: En part perquè el catalanisme de CiU va preferir els immigrants magrebins que els llatinoamericans. Escamats per la immigració dels anys 60 i 70 van pensar, erròniament, que aquests s’integrarien i acabarien parlant català. En resum, que serien uns bons catalans.
En fi, ja ens ho trobarem. Per descomptat, correm el risc que aquí tinguem també un tragèdia com a Nova York, a Madrid, a Londres, a París o a Brussel·les. Una periodista tan propera al president Mas com Pilar Rahola ho deia l’altre dia en un article: “Si a Catalunya hi ha uns 400.000 musulmans, es considera que entre un 25% i un 30% són obertament radicals, la qual cosa situa la xifra de l’extremisme islamista en més de 100.000 persones.Que d’aquí en surtin uns quants centenars cap a la gihad és el mínim que podríem esperar”.
Els Mossos i la resta de cossos policials -de vegades amb polèmiques estèrils entre ells, per cert- fan la seva feina, però amb això no n’hi ha prou. Les nostres autoritats s’entesten a mirar cap a una altra banda. Em queda el consol de pensar -magre consol- que alguns fa temps que ho diem, però hem hagut de suportar un allau d’improperis i incomprensions. Quan vulguin posar el fil a l’agulla serà massa tard.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No s’ha de confondre l’Islamic amb l’Islamista. Un és religiosa, l’altra és política i violent.
Potser una manera d’atacar l’auto-marginació i l’odi vers la societat sigui fer efectiva una vertadera llibertat religiosa, que ara per ara no existeix al 100% al nostre país. El que hi ha és una “conseció”, una “tolerancia” (en major o menor grau) als qui tenim una religió que no és la católica romana, el que es tradueix en legislacions municipals que impedeixen l’apertura de nous “llocs de culte” pels qui no som catòlics romans. per exemple.
S’ha de tenir en compte que el que s’anomena “lloc de culte” pot ser molt més que un lloc de trobada per pregar o per lloar a la divinitat (el que ja és molt, sigui dit de pasada). Pot ser un lloc de vivència cívica i de germanor, d’intercanvi d’experiències, coneixements vitals i d’ajuda mútua que allunyin el fanatisme i la manca de respecte per l'”altre”, pel qui està fora del cercle de creences. I de passada, els de “fora” potser perdrien una mica de por i de prejudicis a tot allò que no fa olor de catolicisme romanista. Prejudicis i manca de respecte vers l'”altre” que molts polítics i legisladors (encara que s’omplin la boca de bòniques [sic] paraules que no volen dir res) van arrosegant i transmetent -via periodisme, farcidors d’opinio pública [tertulians i mitjans d’informació/opinió]- a la ciutadania.
La no-integració social (si no va acompanyada d’altres simptomes) no ha de representar cap gran mal de cap al legislador: Quin mal hi ha en algú que no participi de la matança del porc en un poblet on s’hi faci aquest ritual/festa? Quin perill hi ha en algú que vulgui obrir la seva botiga el diumenge per què “ja ha descansat” el dissabte o el divendres? Quin mal hi ha en un jovent que diu “no” a les drogues (tabac i alcohol inclossos) i altres pràctiques comumment acceptades (anar a discoteques o al cine, per exemple)?
El problema comença quan es vol imposar a l’altre la nostra forma de viure, trencant la convivencia. No és pot permetre que els vegetarians, per exemple, impedeixin menjar carn de porc (per molt dolenta que s’hagui pogut comprobar, ara “científicament”), o que s’intenti exterminar amb qui no creu en la immundcia de dita carn; però tampoc no es pot permetre l’obligació de participar o finançar actes que van contra els valors que un té (per exemple, la matança del porc o la financiació pública “a fons perdut” de l’església católica romana).
El sr. Xavier Rius (d’E-noticies) potser no s’ha parat a pensar en això tant senzill com és “viure i deixar viure” (sense saltar-se la legislació, però s’ha de treballar perquè aquesta legislació sigui respectuosa amb els drets de tothom). [A mi que em vingui un marroquí i em digui que l’estic discriminant i que sóc un xenofob i racista perquè no vull donar-li uns queviures per no presentar els papers de l’assistenta social del barri (papers que són obligatoris presentar per rebre aquests queviures) no em fara canviar d’opinió i manera d’actuar; com no em fara canviar d’opinió i manera d’actuar aquell “nacional” que mai ha trepitjat l’oficina de serveis social i em diu que els “estrangers” tenen més facilitats per acollir-se a plans d’ajut social per part dels serveis socials de l’ajuntament (cosa que, ara per ara, tots som iguals; tot i que la sra. Colau sembla que vol canviar i vulgui privilegiar a alguns col·lectius molt deteminats… Però això és un altre assumpte).
Atentament, i bon dissabte