La història de Barcelona, cap i casal de Catalunya, reflecteix la violència que ha patit el país al llarg dels segles, especialment a partir del 1714. Però malgrat al·ludir-hi, ni Borràs, ni Fernàndez, encerten a relligar els fets que mostren i interpreten amb la causa de l’alliberament nacional del poble català. L’origen de les múltiples formes de violència que denucien els autors rau segons ells al sistema capitalista en la seva versió neoliberal nostrada, fent abstracció de la dominació política i la dependència econòmica que l’ordre estatal espanyol imposa. El títol del llibre, fent una adaptació anglòfona del nom de Barcelona, serveix a aqueixa pretensió globalitzadora dels conflictes autòctons arbitràriament recollits en l’obra.
Borràs i Fernàndez, prescindeixen de tota anàlisi de les violències de tipus espanyolista, l’explícitament contra-independentista i la dels indignats que assetgen el Parlament de Catalunya. Tampoc entren a valorar els propòsits dels grups anticapitalistes que protagonitzaren els actes de sabotage que envoltaren la vaga general del 29 de març de l’any`passat. Focalitzen en les institucions catalanes i en el Mossos d’Esquadra la repressió de manifestacions sense distingir si aqueixes són legítimes o no. I finalment, aparenten ignorar el gihadisme present entre nosaltres i l’antisionisme quotidià que fa invisibles socialment els catalans jueus.
Post Scriptum, 2 de novembre del 2019.
Jordi Borràs és un home coratjós que l’any passat va ser agredit per un policia espanyol en un acte d’escarment selectiu i premeditat que ha quedatb impune. Aqueix fet no l’he fet arronsar i amb el seu treball fotoperiodístic documenta la revolta catalana que esclata el 14 d’octubre proppassat essent l’inici també d’una nova fase, més intensa, de la violència espanyolista contra l’independentisme català. El proppassat 22 d’octubre va publicar al portal “Fot-li pou” aqueix article titulat “Tot això és el que he vist” que resumeix la seva perspectiva del conflicte en curs:
“He vist coses que vosaltres, els catalans, no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven barricades incendiades més enllà de la Gran Via. He vist raigs laser que brillen en la foscor del Portal de l’Àngel apuntant agents antiavalots.
He vist maletes i viatgers despistats caminant per l’autopista sense entendre absolutament res. He vist la policia desbordada i acollonida que no s’atrevia a entrar al pàrquing de l’Aeroport. He vist manifestants llançant-los aigua a pressió i buidant la pols dels extintors sobre els seus rostres. He vist antiavalots apallissant indiscriminadament gent gran, turistes i menors d’edat. Els he vist pegar cops de puny al cap, insultar i vexar tot aquell que duia una estelada penjada del coll. He vist trets a la cara, caps deformats i ulls rebentats d’uns joves que no s’arronsen. Això he vist: una nova lleva del biberó que ningú esperava ni coneixia i que s’ha fet adulta amb els cops de porra de l’1 d’octubre. He vist un poble determinat, fart, cansat i fastiguejat que ha dit que ja n’hi ha prou. He vist amb els meus propis ulls aquests joves sense por i el seu bateig de foc, embriagats d’impotència i violència. Els he vist calçant espardenyes com al 36 i arrancant llambordes amb uns dits plens de nafres. He vist escuts decorats amb un poema de Pere Quart que feien rebotar les bales de goma disparades en nom d’Espanya. Les he vist a elles a primera línia, tapant-se la cara amb el mocador lila, encenent còctels Molotov i llançant pedres amb l’estómac com si no hi hagués un demà. He vist el paviment de la plaça Urquinaona despullat de panots i l’asfalt arrebossat de rocs. He vist la por, la ràbia i l’odi darrere dels uniformes. Els he vist detenir, carregar, disparar i amenaçar periodistes sense cap mena de mania, ans al contrari: descarregant tota la ràbia acumulada contra els que expliquem què passa als nostres carrers. He vist rocs immensos impactar contra els seus cascos. He vist dos-cents encaputxats amb barres de ferro perseguir les furgonetes de la policia que fugien a tot gas per la Ronda de Sant Pere. He vist gent d’ordre xiuxiuejant-me a l’orella que ja tocava, que n’estan fins als collons de manifestacions de colors i que tenim uns nanos molt macos, coi. He vist la sang tornar a brollar pels mateixos carrers que tres segles abans va fer vessar Felip V. He vist els feixistes anant de cacera, passejant-se impunement per la ciutat durant més de tres quilòmetres mentre la policia s’ho mirava de lluny. Els he vist atacar com si fossin hienes i trencar-li la mandíbula a puntades de peu a un jove antifeixista. He vist com ens gasejava la policia i com ens ofegàvem entre picor i llàgrimes. He vist els sanitaris treballant incansablement al peu del canó mentre eren blanc de les bales de foam. Els he vist muntar un hospital de campanya dins d’una porteria. Els he vist plorar, desesperats, amb l’uniforme fluorescent al mig del camp de batalla i amb les mans plenes de sang.
Tot això i més és el que he vist. Tots aquests moments segur que no es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de lluitar.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!