Jaume Renyer

De xiquet vaig memoritzar una anècdota relativa a la República Argentina que sempre m’ha acompanyat associada al record del meu pare. Em contava que al seu poble, al 14 d’abril del 1931, quan s’hi proclamà “la república” (ell tenia deu anys) enmig de l’entusiasme de la majoria de la gernació, des del balcó de l’Ajuntament un dels regidors electes exclamà: “Visca la República Argentina”, consigna que fou seguida pels assistents amb fervor.

 
Als anys trenta, Argentina era un país emergent, destí de molts emigrants catalans que hi anàven a provar fortuna, en definitiva, gaudia d’anomenada i prestigi entre la nostra gent. Els concentrats a la plaça del poble del meu pare no se’ls passà pel cap cridar “Visca la República Española”, tampoc tenien una idea clara del projecte de Francesc Macià d’una “República Catalana”, (això sí, els crits de “Visca Catalunya” eren ben presents), més aviat sentien una sensació d’alliberament, d’esperança, d’alegria sense gaire concrecions.

El fet de cridar “Visca la república Argentina” era més aviat un gest per confirmar el sentit positiu de l’acte. El meu pare -que mai havia sentit parlar d’Argentina- li va demanar a un dels xicots que eren al seu costat què volia dir aquell “visca” tan estrany. L’interpel·lat li va contestar que tampoc ho sabia però que li era igual. No fou fins a arribar a sa casa que els pares li donaren una resposta precisa. Tota la vida recordà aquesta anècdota intranscendent -aparentment- i ens la va transmetre com a síntesi de les sensacions complexes d’aquella jornada particular.