Rellegir Fuster és un exercici que vigoritza les idees per aplicar-les a la realitat del present per tal d’actuar amb patriotisme, intel·ligència i coratge. Joan Fuster estimula la creativitat, la seva obra no és un corpus susceptible d’esdevenir un dogma, ans al contrari indueix a aproximar-se a la realitat amb la voluntat de copsar-ne les arrels profundes més enllà de les aparences oficials. Aqueixa radicalitat va fer al mestre de Sueca objectiu de l’animadversió dels qui són incapaços de posar en qüestió l’ordre establert al qual serveixen.
Post Scriptum, 21 de juny del 2017.
Qui millor que Toni Mollà, estudiós de l’obra de l’obra fusteriana per recordar-lo en aqueixa entrevista publicada al Directe.cat el 9 de setembre del 2014: “Joan Fuster era un intel·lectual europeu de Sueca”:
“Toni Mollà va mantenir l’any 1992 una sèrie de converses amb Joan Fuster que s’havien de convertir en un llibre que reflectís de manera global el pensament fusterià. La mort de Fuster el juny d’aquell anys va escapçar el projecte. El material recopilat va veure la llum en forma de llibre amb el títol de Joan Fuster. Converses inacabades. La revista de pensament i cultura L’Espill, també fundada per Joan Fuster, ha rescatat (al seu recent número 45) aquelles converses inacabades amb l’intel·lectual de Sueca.
Tant de temps després, quin record tens d’aquelles trobades amb Fuster?
De nostàlgia absoluta. Em pregunte sovint què hauria dit de l’evolució d’aquesta societat. Per damunt de tot, Fuster era un gran observador i un analista sagaç i informat. D’altra banda, el temps endolceix sempre el record i, per tant, queda l’afecte personal i l’agraïment intel·lectual per una vida dedicada al pensament i a la reflexió.
De les converses plantejades en van quedat dues de pendents, com va afectar això al projecte plantejat? Quin era el plantejament inicial del llibre i quin en va ser el resultat final?
Sí, en van quedar dues. La primera l’havíem de celebrar l’endemà mateix de la mort inesperada. Va ser un gran colp. I com és natural em vaig quedar desemparat i el projecte coix. Però de seguida em vaig adonar que no l’havia de retocar ni reformular. Vaig decidir que havia de publicar aquelles entrevistes tal com havien quedat. Era i és, crec, la millor manera de ser fidel a la seua voluntat. És cert que ell havia de redactar un epíleg per al llibre i que això l’hauria millora,t sense dubte. Però, ara que les acabe de rellegir, després de tants anys, crec que mantenen una frescor i una lucidesa que confirma que vaig fer bé.
Que ho fa que encara avui, Fuster sigui una figura de referència de la cultura catalana?
En primer lloc, perquè ha sigut, de llarg, el millor assagista del país. En segon lloc, juntament amb el seu amic Josep Pla, el model de prosa més clara i nítida que ha donat el darrer segle. I, finalment, com sol dir el nostre amic comú Rafael L. Ninyoles, “perquè les seues intuïcions assagístiques tenen ara més raó que quan les va formular”. No puc dir-ho d’una altra forma. Hi estic totalment d’acord.
Probablement Fuster era el que més semblava un intel·lectual global, en el sentit i la importància que tenen a França els intel·lectuals?
Totalment d’acord. He dit sovint que Fuster era un intel·lectual europeu de Sueca. En efecte, a la manera dels moralistes francesos d’esquerra, que era el model intel·lectual que corresponia a la seua época. Amb les limitacions i les prevencions que s’escaiga, per descomptat. Un home del seu temps, que va complir la funció típica de les avantguardes de l’època: desmuntar mites, assenyalar dubtes, formular hipòtesis, etc. No el podem jutjar, a ell ni a ningú, fora del seu context espacial ni temporal.
Tot i que Fuster era un intel·lectual complert, és sobretot recordat per al seva obra Nosaltres els valencians, i que ell creia que no era una obra tant important….
No hi estic d’acord. Els que reciten Fuster sense haver-lo llegit són els que diuen que no era una obra tan important. A mi, com a lector, també m’agrada més la seua obra diguem-ne d’assagisme literari, però això no obsta perquè Nosaltres els valencians siga una obra crucial en el pensament social i polític català. El llibre que va renovar, amb els materials de què disposava, la reflexió sobre la identitat col·lectiva, les relacions amb el passat i les propostes de futur. Un llibre que ell mantenia i jo també, malgrat el pas del temps, pràcticament en la seua totalitat. Ningú no demana als EUA que Emerson, per exemple, preveiera el futur dels EUA, però tothom reconeix que Emerson és el fundador de la idea moderna dels EUA. Doncs això mateix.
Del llibre es dedueix que Fuster era un gran conversador, un gran tertulià… I també es dedueix (amb una sana enveja) que t’ho vas passar bé conversant amb ell..
Gràcies, en efecte. Fuster era home de conversa i sobretaula, de diàleg obert i inacabable, que parlava i escoltava. I jo només l’aprenent que gaudia escoltant-lo i, de tant en tant, hi deia la meua, clar. Tant durant les converses pròpiament dites com en altres trobades amb amics comuns com ara el mateix Rafael Ninyoles o Vicent Pitarch, amb els quals vam visitar-lo en algunes ocasions i compartir tantes i tantes coses.
Dius que Fuster ha estat un pensador europeu de primera línia i que la seva condició catalanista li va impedir una major projecció. Perquè?
Perquè el públic receptor i la crítica diguem-ne oficial del catalanisme i els seus mitjans de reproducció social i mediàtica han creat un estereotip de Fuster que l’ha confinat a un públic potser massa parroquial. Crec que el millor homenatge seria traduir alguna de les seues obres a llengües de circulació massiva. La comparació entre Emerson i Fuster li la dec, en bona part, a una alumna americana, de Nova York concretament, que el va llegir sense els prejudicis que se sol llegir ací o a Espanya.
Tot i el temps passat hi ha reflexions que encara tenen plena vigència i que demostren que nos es va equivocar en els seu plantejaments, com ara el debat entorn el comunisme o el marxisme o la caiguda de mur de Berlín….
M’alegra que ho destaques. Això confirma el que et deia adés: Fuster era un gran observador, completament al dia dels debats vigents al món de la seua època. Això exactament és el que defineix un intel·lectual tal com jo l’entenc. No se li pot demanar més.
En l’intel·lectual Fuster hi ha moltes cares, com ara també la de traductor, per exemple, d’Albert Camus i el seu L’Home Revoltat, entre d’altres….
Camus, Sciascia i tants d’altres que, a ell, li interessaven per la raó que siga. La traducció era una manera directa d’accedir a altres cultures i això mateix és el que intentava Fuster des de Sueca: establir connexions de la cultura catalana amb la universalitat cultural de l’època. Però, com et deia, els que el reciten sense haver-lo llegit, encara estan amb el prejudici de l’escriptor localista, “nacionalista” i tots aquests llocs comuns que ja no signifiquen res!
Que queda de Joan Fuster avui dia?
Castellet solia dir que la biografia d’un escriptor és la seua obra i la resta un pur comentari. Per tant, tenim les biblioteques i les llibreries on hi ha Fuster. Gràcies a l’atzar tenim també aquestes Converses inacabades, que són el Fuster oral, el de la càlida i suggerent conversa. Sempre he dit que el Fuster oral és tan important com l’escrit. Per tant, us agraïsc que recupereu aquest Fuster i anime la gent a “escoltar” un home que continua tan actual i suggeridor com en vida.”
Post Scriptum, 7 d’abril del 2020.
La confusió conceptual entre nacionalisme, independentisme i republicanisme fa que hi hagi partidaris d’aquest darrer que el contraposin al nacionalisme, en una involució forçada i aliena a la nostra tradició política quan dir-se nacionalista era una forma d’autoafirmar-se front a l’integrisme espanyol: en són exemples vigents el Partit Nacionalista Basc, el Bloque Nacionalista Galego, Nacionalistes d’Esquerra, Bloc Nacionalista Valencià. A tots aqueixos independentistes (des de Junts per Catalunya a la CUP, passant per ERC) que reneguen del nacionalisme els convindria rellegir aqueix article de Joan Fuster, “Contra el nacionalisme”, publicat a l’Avui el 19 de maig del 1976 i que encertadament el digital de l’esquerra independentista Llibertat.cat va recuperar el 22 de març de fa cinc anys:
“És curiós d’observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació́ diguem-ne perifèrica, quan algú́ la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre: aquests son ben previsibles i no tenen remei, fem sembla. Penso en la reticència que sol disfressar-se d’”esquerra” i que, sovint, tendeix a escudar-se amb uns o altres principis autodefinits com a “internacionalistes”. Podríem esperar que el problema tingues, ja, una acollida objectiva, serena, desintoxicada d’”ideologismes”. Però̀ no. Tot continua com fa quaranta, seixanta, vuitanta anys. O pitjor. De fet, molt pitjor, perquè la fauna política de l’interior i les sucursals del litoral —insisteixo: les de l’oposició́— han disposat de temps i de llibres per a reflexionar sobre el tema durant la quaresma passada’ Es veu que no l’han aprofitada. En el fons, el líder X, i el líder Y, i el Z, d’aparent etiqueta marxiana, per exemple, respiren igual que Nuñez de Arce, Romanones, Calvo Sotelo o Ledesma Ramos, pel que fa a la qüestió́. Si en res se’n diferencien es, a tot estirar, per l’aire demagògic amb què decoren les seves flatulències nacionalistes.
Exactament això̀: nacionalistes. Amb una innocència que fa de mal creure —no és cap “innocència”, en efecte—, aquests senyors es trauen de la mànega l’acusació de “nacionalista” a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: “petit-bur- gesos”, “maniobra de la burgesia tal o tal altra”, i tot el que vostès vulguin. Com si ells no fossin tan “nacionalistes”, o més! Per una estranya ofuscació́ mental, i moral, s’obliden, no solament de la seva situació́ “nacional”, sinó́ també́ del “nacionalisme” epilèptic, fastuosament agressiu, que professen. El porten en la massa de la sang: heretat a traves de la llar i de l’escola, convertit en retòrica automàtica, alimentat pels telediaris i per les exigències del mercat dels escalafons. El d’ells és, de més a més, un nacionalisme preburgès: deriva de les ambicions d’una determinada oligarquia, originàriament aristocràtica, que va encunyar mites, nocions i llocs comuns dòcilment assimilats per la multitud subalterna. La ideologia dominant ha estat sempre la de la classe dominant. Si cal una menció́ històrica, grotesca- ment emblemàtica, el nom del conde-duque de Olivares hauria de ser suficient. La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal, i valgui la broma.
Els “nacionalismes” no emergeixen en el buit. Cada “nacionalisme” s’articula com a tal en funció́ d’un altre “nacionalisme”: conflictiu amb ell. Seria inimaginable un “nacionalisme” sense un altre enfront. El famós “2 de mayo” —”Oigo, patria, tu aflicción…”— s’erigeix davant els francesos, i allò̀, tan suat, de la “pèrfida Albión”, contra l’imperialisme britànic, que disputava a l’imperialisme de Madrid les mars i les terres més rentables. Ben mirat, no eren dues “nacions” que s’hi llançaven, al combat: eren uns antagonismes d’interessos entre uns clans molt nítids. L’”Estat modern”, postmaquiavèlic, manipulat per les forces feudals i els monarques absoluts, en el començament, i pels tenors del jacobinisme, després, inventaren un “nacionalisme” enèrgic: el nacionalisme estatal vigent. L’eterna guerra “franco-prussiana” n’il·lustra un moment ben llarg. De cara a fora, les dinasties i les repúbliques volien condensar un “patriotisme” eficaç̧ per aguantar l’enemistat amb el “patriotisme” de l’altra banda de la frontera. Els grans conceptes “nacionals” a l’ús amb himnes i banderes, son, en última instància, el reflex d’unes lluites entre grups d’interessos geogràficament contraposats. En el XVI, en el XVII, en el mateix XVIII, i fins en el XIX, les “multinacionals” encara no havien trobat el desllorigador. Ni tan sols els Fuggar.
L’altra projecció́ d’aquests “nacionalismes” es proposava destruir les resistències que, per entendre’ns, podríem designar amb l’adjectiu d’”ètniques”: àrees socials que s’apinyaven, poso per cas, en una llengua distinta, en una voluntat de viure a la seva manera i segons les seves necessitats immediates, en una irritada consciència de protesta. Qualsevol resum d’història dels actuals grans Estats europeus podria informar els seus lectors que, junt a les guerres “exteriors”, han hagut de fer-ne moltes d’”interiors” igualment nacionalistes. Confeccionar un “nacionalisme” estatal ha costat molta sang. Ha costat molts mes- tres d’escola —França no seria França sense els “instituteurs”, molta aflicció administrativa, molt “ordeno y mando”. El resultat final ha estat devastador. França és una indicació modèlica. Seria poc correcte de dir que el “vandalisme” no-arquitectònic és culpa d’aquella intel·ligent i sinistra bèstia que fou l’”abé” Gregoire. Gregoire ampliava i corregia una antiga instigació dels Capets. Totes les repúbliques i tots els imperis francesos han estat “nacionalistament” coincidents. I Thorez. I Marchais. I Sartre, no ens enganyem. Que ho diguin els occitans, els bretons, els bascos, els catalans, sotmesos a l’Hexàgon.
Al sud dels Pirineus, l’embolic fou una còpia de l’esquema francès, però fracassà la temptativa “unitària”. El fet que jo escrigui aquest miserable article n’és una confirmació explosiva, i aquest article no és res. El senyor Cambó? Molt bé: encara que Cambó no entra en la meva personal participació en el debat, posem-hi Cambó. Però què s’oposava al tímid i elegant regionalisme de Cambó? Maura, La Cierva, Romero-Robledo? Royo Villanova, Víctor Pradera? Cambó, Prat, la sencera burgesia catalana, mai no ha estat “nacionalista” com Déu mana. En canvi, sí que era, i si que ha estat furiosament nacionalista allò que fa uns quants anys certs papers clandestins denominaven “la oligarquia semi-feudal castellano-andaluza”. . D’ella són tributaris don Carrillo, el Felip Gonzàlez, don Joaquin Ruiz: tant com el tinglado oficial… No n’hem d’esperar res: no hem d’esperar res del seu “nacionalisme”, que els ve de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares, i que els fa “objectivament” solidaris de Maeztu, dels Primos, de Onésimo Redondo. O “ells” renuncien al seu “nacionalisme”, o els altres haurem de ser “nacionalistes”. El circ de l’altre “nacionalisme”, amb els seus clowns i els seus prestidigitadors, s’ha animat últimament amb les llàgrimes senils de don Claudio Sànchez i amb el descarat feixisme de Madariaga.
Tot “nacionalisme” és “nacionalitis”: una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la “nació” com una arma —sentiment o ressentiment—, i denunciéssim el joc o contrajoc de “classe” que s’hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes —incloent-hi els venerables “felipes”, amb minúscula, que passaren per la presó—, i els troskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre’s del nacionalisme que han mamat de la “classe dominant”, el futur començaria a ser fluid. La “soi-disant” oposició “espanyola” hauria de repensar-se el seu “nacionalisme”, pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret. Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrin i Franco estaven més pròxims que no s’ho imaginaven. Tots dos encarnaven un mateix “nacionalisme”, i emanat d’unes mateixes fascinacions “ideològiques”: procedents de la secular matriu de l’oligarquia… Amb un “nacionalisme” depravadament contorsionat com és el que ens acollona, qualsevol rèplica, per pintoresca o revulsiva que sigui, és lògica. Cada “nacionalisme” en segrega més: més “nacionalismes” eriçats, de rèplica… En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells —”elles”— renunciessin a ser “nacionalistes”, i no ens obliguessin a ser “nacionalistes” als altres… Una il·lusió passatgera, oi!…”.
Post Scriptum, 22 de novembre del 2022.
Vicent Partal, avui a Vilaweb, Joan Fuster: cent anys del “català integral”. L’obra de l’escriptor de Sueca, de qui avui es commemoren els cent anys del naixement, ha estat decisiva per a la reconstrucció nacional no tan sols del País Valencià, sinó del país sencer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!