Quan fa dos dies vaig escriure l’apunt sobre el catalanisme futbolístic encara no m’havia trucat el meu amic Antoni Vilanova proposant-me baixar a València per veure en directe la final de Copa entre el Barça i l’Athletic.
Evidentment vaig acceptar encantat, per una d’aquelles casualitats de la vida la persona que l’havia d’acompanyar se’n va haver de desdir i em va tocar a mi cobrir la vacant. A l’hora convinguda em va agafar al vol a l’àrea de descans del Mèdol. Baixant, l’Antoni em va demanar com havia anat això de sortir d’Esquerra: ell n’és militant a Barcelona. Jo li vaig contestar que com era que essent un advocat i empresari d’èxit, benestant i liberal de mena, encara no l’havien convidat a marxar per ser de dretes segons els paràmetres de l’actual direcció d’Esquerra. Vam riure plegats una bona estona.
Arribats a la ciutat del Túria, aparquem on podem, tres hores abans de l’inici del partit. Voltem amunt i avall pels carrers que fan cap a l’estadi, majoritàriament atapeïts de seguidors de l’equip basc, tots amb la samarreta dels lleons. Nosaltres, lluïm les estelades que portem (ell roja -com pertoca a un militant de l’esquerrana Esquerra- i jo blava). Justament, en arribar al camp un guàrdia de seguretat s’adressa a ell -que la duu discretament embolicada al coll- per dir-li que seguint indicacions de la directiva no pot entrar amb aquella bandera al camp. L’Antoni, home pulcre en el tracte, mesurat en la parla, s’indigna d’allò més per ser objecte d’atenció diligent de l’empleat quan al seu voltant, molts altres seguidors del Barça -jo mateix- portem senyeres estelades alçades al vent. Engeguem el controlador a dida i anem cap a la part alta de la grada front a la tribuna on seuran els Borbons.
Asseguts veiem la munió d’estelades i pancartes, (la de la penya barcelonista de Massanassa cobreix el rètols dels feixistes de la “peña yomus” que habitualment ocupen aquell indret). Xiulem a cor que vols l’himne espanyol i cridem visques al Barça i a Catalunya. Gaudim del partit, sense patir (i això que ell és patidor de mena, amb retrets a l’arbitre des del primer instant). Arribats al descans, el meu amic va a veure si troba el seu fill unes quantes fileres més avall i llavors protagonitza un altre incident. Un seguidor blaugrana, elegantment vestit, en castellà demana a un empleat del camp que retiri una estelada que hi ha penjada a una de les boques d’accés a la graderia per tractar-se d’una ensenya inconstitucional -segon el fatxenda. L’Antoni, cremat des de l’incident precedent, desplega la que porta embolicada al coll i s’encara amb el “pijo-fatxa” presumptament barcelonista, dient-li que la que ell porta també ho és. L’altre, (que per edat ben bé podria ser el seu fill) quedat sobtat i contesta “vete a tomar por el culo”, fent marxa enrere, deixant a l’estacada l’empleat que s’esmuny del lloc. M’abraço al meu amic, fet un almogàver.
Acabem de veure la segona part, el triomf del Barça, la naturalitat amb que s’expressen els sentiments d’ambdues aficions, que contrasten amb el posat dels (nostres) polítics d’ordre al servei d’Espanya que poble la llotja. Una nit fantàstica, perquè veiem que la fantasia que ens mou a resistir cada dia la dominació espanyola és pot fer realitat algun dia. Ahir, al camp de Mestalla la vam tastar una mica. I ens va agradar. Entrada la nit, de retorn cap a casa, comentàvem com influeix l’autoestima que generen els triomfs del Barça en la vida quotidiana dels catalans. I fins a quin punt ens bombardeigen amb missatges frustrants, mediocres i conformistes, que semblen no res quan arriben moments com els d’ahir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!