Segueixo el conflicte de Síria a través dels mitjans francesos i libanesos francòfons que ofereixen una aproximació detallada sobre les diferents comunitats implicades, com és
el cas dels alauites.
Ignace Leverrier, diplomàtic francès ja retirat, publica
al seu bloc (allotjat a Le Monde) que una de les sortides a la crisi siriana és l’establiment d’un estat pels alauites, la minoria hegemònica amb el règim dels Assad. Aqueixa eventualitat té
precedents històrics repassant la configuració dels actuals estats del Líban i Síria i obre un ventall de possibilitats per solucionar altres conflictes oberts -o latents, com els que tenallen el
mosaic de comunitats libaneses– a l’Orient Mitjà.
També hi ha resistències ferotges com l’oposició de Turquia a qualsevol fórmula d’aqueixes característiques susceptible de ser aplicada al
Kurdistan sirià i, sobretot,
l’animadversió de l’integrisme islàmic -segons el qual només hi ha un poble, la comunitat de creients (sunna)- als moviments d’alliberament nacional.
Post Scriptum, 1 d’octubre del 2012.
L’eventual creació d’una llar nacional pels alauites sirians és cada cop més probable a mesura que la guerra avança i l’estat s’esvaeix amb l’aparició de zones alliberades en poder dels kurds o un reducte per protegir la minoria ètnic-religiosa alauita que ha donat suport fins ara al règim dels Assad.