Davant les dimensions dels presumptes casos de corrupció a la cúpula del PP, la compareixença del president Rajoy davant els mitjans de comuninació -però sense explicacions per part seva ni preguntes per part dels periodistes- suposa
el final del seu mandat i la constatació de la fallida del sistema polític espanyol posfranquista.
El
no reconeixement de responsabilitats i la negació de la realitat són característiques consubstancials al
supremacisme espanyol que es fonamenta en l’integrisme d’estat i la coerció institucionalitzada sobre els pobles compresos dins els seus límits territorials. Seguint una inalterable tradició governamental Rajoy no dimitirà ni adoptarà cap mesura reformadora de la vida política ni del sistema de partits bastit arran de la Constitució del 1978. La seva única estratègia és apuntalar el sistema de dominació i l’espoli sobre la nació catalana costi el que costi.
Espanya no serà mai com el Canada, un estat pròsper, dels menys corruptes del món, profundament democràtic i, per tant, capaç de resoldre en llibertat les aspiracions sobiranistes del Quebec. Espanya és un estat fallit, que no admet que de facto ha estat rescatat per les institucions comunitàries arran de la crisi econòmica i bancària deguda a causes endògenes, on han fallat estrepitosament els organismes que havien de preveure els desastrosos efectes socials dels despropòsits de les elits financeres.
Allò mes transcendent pels catalans, però, és que la crisi econòmica i institucional espanyola ha deixat desestabilitzat el nostre país arrossegant el subsistema autonòmic i la classe política que l’ha gestionat seguint el patró estatal. Certament, una part d’aqueixa dirigència autòctona amb Artur Mas al capdavant -cedint a la pressió ciutadana- ha iniciat una genèrica transició nacional amb l’horitzó d’una consulta de contingut incert pel 2014. Però la cimera convocada pel mateix president de la Generalitat per escenificar el seu compromís aparent contra la corrupció nostrada, (negada reiteradament per ell mateix amb fets i amb paraules malgrat els indicis persistents), demostra les contradiccions d’un procés sobiranista controlat des del tardoautonomisme. Sense resposta política catalana en termes de regeneració democràtica la iniciativa en aqueix terreny la prenen els indignats i la seva spanish revolution, com s’ha vist avui mateix.
El català és hores d’ara un poble desorientat per mor de l’hegemonia ideològica i política de forces que han prioritzat tota mena de causes (la reforma d’Espanya, el socialisme, l’anticapitalisme, l’antimilitarisme..) per davant del propi alliberament nacional. En moments com els que estem vivint es percep la mancança d’una direcció política col·legiada, plural, amb voluntat i capacitat de sostenir un conflicte jurídic i polític amb l’ordre estatal i amb capacitat de lideratge social i autoritat moral. L’exemple del republicanisme dels anys trenta encapçalat per Macià hauria de ser un referent actual, que en paraules de l’amic Joan Lluís Pérez Francesch viu un col·lapse econòmic, ètico-polític i identitari.
Post Scriptum, 21 de febrer del 2013.
Sobta que ningú pari compte en el fet que Euskal Herria estigui al marge de l’aflorament de casos de corrupció que impregna el sistema polític espanyol i el subsistema català. Ni PNB ni el món abertzale formen part de la cultura dels professionals de la partitocràcia que caracteritzen la vida pública catalana.
Post Scriptum, 18 de febrer del 2022.
El resultat de la desconstrucció del procés independentista per retornar a l’autonomisme promogut pels partits catalans que aparentaven tenir pressa per ser lliures de l’opressió nacional i l’espoli econòmic és un poble desorientat i cada dia més afeblit en tots els àmbits (immersió, dèficit fiscal, infraestructures…). Hostatges mesells d’un estat fallit, on el PP és només una banda de depredadors de la cosa pública i el PSOE uns gestors sense nord, tots plegats atenallats per l’integrisme d’estat que lidera Vox.