Mitjançant Vilaweb m’assabento que avui hi ha convocada una concentració -a les vuit del vespre- a la plaça de Catalunya, al cap i casal, amb el lema “Un any més sense drets humans al Tibet”. No hi puc assistir, però mostro la meva solidaritat amb els convocants.
Avui fa un any que s’inauguraren els Jocs Olímpics organitzats per la Xina comunista per exhibir davant tot el món la seva potència emergent. Fou també el moment en que els pobles oprimits -singularment, uigurs i tibetans– per aquest règim despòtic aprofitaren per cridar l’atenció sobre les seves reivindicacions democràtiques i nacionals. La revolta tibetana -i la conseqüent repressió comunista- reactualitzaren la causa d’aquest poble, coneguda mundialment gràcies a la figura del Dalai Lama, però que ha tingut en el passat una resistència guerrillera (els khambas) i té actualment un moviment de masses que va més enllà del lideratge religiós dels lamas.
Els catalans demòcrates -i en primer lloc els independentistes- hauríem d’ésser els primers a mostrar la nostra solidaritat amb la causa de la llibertat del poble tibetà i amb la comunitat tibetana que viu entre naltros. Encara recordo el vergonyant tracte que els organitzadors del Fórum de les Cultures, celebrat a Barcelona el 2004, varen dispensar a la cultura tibetana, exclosa del recinte oficial cedint a les pressions de les autoritats xineses. Els tibetans foren emplaçats en una carpa al final de les Rambles, de qualsevol manera, i tot i això recolliren nombroses expressions de solidaritat.
Post Scriptum, 10 de març del 2017.
Avui, arreu del món lliure és una diada de solidaritat amb el poble tibetà i hom recorda, (també a Barcelona), el cinquanta-vuitè aniversari de la revolta del poble tibetà l’any 1959 contra l’ocupació comunista xinesa iniciada deu anys abans. Així mateix enllaço la versió en castellà publicada ahir pel digital socialista Viento Sur de l’article Charlie Hore “Por Tibet contra sus opresores” ja que aporta una visió actualitzada de l’ocupació xinesa i el seu entorn geoestratègic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cada cop estic mes covençut de que la independència de Catalunya arribarà en un futur no molt llunyar. Però hi ha alguns aspectes que em fan ballar el cap:
.- Veig molt fàcil que quan Catalunya sigui independent el castellà sigui la llengua d’us normal i majoritari del país.
.- Veig molt lògic que si es consegueix aquesta independència serà gracies ala majoria de votants de parla castellana i fills d’inmigrants. Quelcom semblant a la independència dels pobles de Sudamèrica. On la majoria de “LIBERTADORES” eren espanyols o fills d’espanyols.
.-Veig molt fàcil que la majoria de costums, tradicions; allò que entenem per cultura catalana seran quelcom residual i testimonial quan arribi aquest independència.
.- En definitiva, veig molt probable una Catalunya independent però no “catalana”.
Això no em sembla bè ni malament -en principi-, només volia compartir amb tu aquesta paradoxa que és molt fàcil que es produeixi…