Jaume Renyer

Avui s’escau l’aniversari de les eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya del 25 de novembre, avançades pel president Artur Mas arran de l’èxit massiu de la manifestació independentista de l’Onze de Setembre del 2012 amb el compromís genèric de convocar una “consulta” sobre el futur polític de Catalunya. 

Tot i que el pacte de governabilitat subscrit entre CIU i ERC explicitava que abans del 30 de juny propassat des del Parlament de Catalunya hom demanaria autorització al govern espanyol per fer aital “consulta”, a hores d’ara encara no es coneix ni el contingut de la pregunta, ni la data en la qual el poble català hi ha de donar resposta. L’únic que tothom sap és que el president Rajoy ha dit solemnement que no autoritzarà cap mena de qüestionament de la “sobirania nacional” espanyol.

Tot fa preveure que l’any vinent, el simbòlic 2014, no hi haurà ni consulta, ni declaració unilateral d’independència. Cap partit llevat de Solidaritat, que va resultar extraparlamentària, incloïa aqueixa darrera opció al seu  programa electoral, i el president Mas ha reiterat que hi renuncia d’entrada a l’espera d’esgotar el mandat al 2016 i convocar unes noves eleccions autonòmiques, aqueix cop amb “caràcter plebiscitari”. Està per veure si la pregunta que els partits parlamentaris favorables a “la consulta” han d’aprovar abans d’acabar l’any serà sobre la independència en un gest simbòlic imprescindible per possibilitar la continuïtat del procés social pro independentista actualment en curs. Altrament, com ja ha advertit Carme Forcadell en nom de l’ANC, el plantejament mateix de la consulta serà un frau i suposarà l’estroncament del moviment iniciat amb la manifestació del 10 de juliol del 2010.

En el millor dels casos, és a dir amb una CDC abocada a la independència, només ERC i la CUP aposten per una consulta amb aqueix contingut i tots sumats no fan majoria al Parlament. ICV està més a prop d’UDC i PSC en pro d’una pregunta ambigüa i pactada prèviament amb el poder espanyol, que és el mateix que acatar la no celebració de la mateixa. Aqueixa confusió deriva de la manca de claretat dels programes electorals d’ara fa un any, reflectint una actitud majoritària entre la classe política ancorada en l’autonomisme caduc més que en la voluntat nacionalment renaixentista perceptible socialment entre els sectors més dinàmics de la ciutadania catalana, com demostren les enquestes de manera persistent.

Dissortadament veig poques perspectives d’avenços institucionals, més aviat m’inclino a pensar que l’any vinent serà d’estancament polític i degradació socio-econòmica fruit de l’agreujament de l’espoli perpetrat per un estat fallit com l’espanyol sobre un poble desorientat, com el català. El 2014 pot ser un any d’atzucac, de fallida de la transició controlada des de l’autonomisme a un sobiranisme possibilista i d’emergència d’un nou independentisme social rupturista.     

Post Scriptum, 26 de novembre del 2013.

Les desavinences entre els partits parlamentaris teòricament favorables a “la consulta” confirmen l’anàlisi d’aqueix apunt.