Amb aquest títol ahir va tenir lloc una taula rodona, organitzada pel Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació, en la qual van prendre la paraula: Alfons López Tena, Toni Infante, Eva Serra, Èric Bertran i Mònica Sabata.
L’objecte de la convocatòria era intercanviar valoracions sobre allò que ha comportat pel poble català el període històric iniciat arran de l’entrada en vigor de la Constitució espanyola. Els intervinents eren de diverses generacions, procedències territorials i ideològiques, fet que va enriquir el col·loqui entre els mateixos ponents i la cinquantena d’assistents. Salvant les diferències de criteri sobre allò que cal fer a partit d’ara, tots els presents coincidirem en apreciar que l’autonomisme s’ha esgotat i serà liquidat pel mateix Tribunal Constitucional espanyol. També hi hagué unanimitat en constatar que no hi ha previst cap pla B en vistes a l’anunciat pronunciament jurisdiccional per part de la classe política catalana. El fet que la commemoració del trentè aniversari de la Constitució sigui festejat com una victòria per les forces polítiques que la varen fer possible i, en canvi, no hi hagi previst cap acte d’afirmació nacional català parla per si sol.
Únicament està en curs de redacció un manifest d’entitats cíviques per un estat propi cara al 6 de desembre, i més enllà, una convocatòria per aplegar deu mil catalans a Brusel·les pel 7 de març de l’any vinent per internacionalitzar la reivindicació del dret d’autodeterminació del poble català. Des del FOCDA estem preparant un acte cap a mitjan gener amb la participació de Francisco Letamendia i Heribert Barrera, els dos únics parlamentaris que en les Corts constituents d’ara fa trenta anys defensaren el dret d’autodeterminació dels pobles.
Post Scriptum, 7 de desembre del 2021.
Desconstruït l’independentisme pels mateixos que aparentaven que n’eren els dirigents, l’ordre espanyol no té cap necessitat de reformar-se com assenyala Ot Bou ahir a Vilaweb: Quina és la constitució de la nova transició?
“Espanya no li ha calgut cap mena de proposta per a desactivar-nos de la manera més crua, més moralment castradora. S’equivoquen l’Ara i La Vanguardia. Aquest estira-i-arronsa el va guanyar Mariano Rajoy el 2017, quan tot imposant el 155 en va tenir prou perquè la Generalitat es desmantellés sense resistència. No cal cap reforma constitucional, ni cap pacte fiscal ni propostes de cap mena perquè tot cicatritzi.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’Èric Betran és aquest xiquet de 17 o 18 anys ? Creieu que un adolescent que no ha viscut amb criteri ni la meitat d’aquests 30 anys és un membre adient per compartir mesa amb un López Tena, per exemple ?
Aquell crit amb el puny alçat d’Ortzi i la mirada perplexa dels qui se’l miraven a l’hemicicle restarà en la meua memòria mentre dure el meu pas per aquest món. El no basc a la reforma del franquisme, el no basc a la Constitució espanyola, encara avui rondina a Euskal Herria. Al nostre territori la situació és ben bé diferent, ni millor ni pitjor. Nosaltres no tenim pla B i ells no saben per on sortir de l’atzucac espanyol. Les raons són les mateixes, l’Estat apeixa a tots el partits polítics que se’n nodreixen baratant la democràcia directa per la construcció d’aparells verticals on només compten les executives dels partits. Això són diners, molts diners. Quan les llistes a votar, almenys siguin obertes, prodríem començar a parlar de democràcia, ep! però, només començar, perquè la Constitució espanyola lluny de dur-nos cap llibertat, ha significat de fet, la liquidació dels instruments que donarien fe d’aquest sistema polític.
Que ningú espere res de cap partit institucional. Què potser resulta normal la reelecció d’executives amb suports d’un 90-80 per cent? A mi em fa l’efecte d’estar davant d’una pura i dura clientela.. Potser algú dubta que a qualsevol cambra parlamentaria de totes les que hi ha, eh?, sobren tots el parlamentaris excepte els comandaments dels diferents partits? Què significa la disciplina de partit? – On és el debat en aquestes conjuntures? És tot una farsa i la ciutadania no pot fer absolutament res per canviar-ho. La democràcia no cap en aquests parlaments. Tot ha estat ocupat de primer hora, pels alcavots i llur consens, no hi ha cap confrontació política.
En aquesta conjuntura, l’independentisme té per enemic no només l’Estat Espanyol ans tot el ventall de partits que tiriosos van a la recerca de poder pels bens i prestigi que comporta. Aquest panorama, ens iguala als altres pobles sotmesos de l’Estat i en certa mesura, també a la resta d’Europa. Això no obstant, no vol dir ni de lluny, que la llibertat que gaudim per aquests verals s’assemble en res, posem per cas, al sistema nord americà, on resulten possibles canvis, en aquesta part del món, absurds d’esperar.