Jaume Renyer

Ahir, la policia israeliana va detenir sis joves jueus, alguns dels quals menors d’edat, com a presumptes autors de l’assassinat de l’adolescent palestí Muhamad Abu Khdeir. Les reaccions de rebuig a aqueix acte infame per part de les autoritats i la majoria de la població jueva contrasten amb les adoptades per la part palestina arran del segrest dels tres adolescents jueus que posteriorment van aparèixer assassinats per uns milicians d’Hamàs que encara no han estat detinguts.

Analitzant aqueixes diferents conductes, i la violència dels esdeveniments en curs, he rellegit una conferència de l’escriptor jueu de nacionalitat argentina Marcos Aguinis sobre l’orgull de ser jueu que va pronunciar amb aqueix títol  el 15 de maig del 2008 a la Universitat de Tel Aviv amb motiu dels actes commemoratius del seixantè aniversari de la proclamació de l’Estat d’Israel.

En aqueixa reflexió seva sobre la identitat jueva Marcos Aguinis dedica un apartat a diferenciar les nocions de justícia i venjança. No és pas  cap casualitat que el palau de Justícia a Jerusalem estigui situat a dalt d’un turó una mica més elevat que el que acull el Parlament i també per damunt de l’indret on és la seu del Govern.

La justícia israeliana és de les més prestigioses del món, i de les mes estrictes amb la corrupció dels governants -casos de l’ex president Katsav i l’ex-cap de govern Olmert, ambdós empresonats actualment- i amb les extralimitacions de les forces de seguretat. Aqueixa realitat està a anys llum de la impunitat amb la corrupció que caracteritza l’ANP, ja  des de l’època d’Arafat, atesa la manca de tradició d’una justícia independent entre els palestins, i els àrabs en general.

Sobre la venjança escriu Aguinis: “El antisemitismo es la expresion de odio mas tenaz, antigua y firmemente arraigada en el mundo. Sin embargo, ese sufrimiento no nos ha transformado en una cultura que ame la  venganza”. I més endavant afegeix: “Jamás en Israel ni en ninguna  comunidad del mundo se han celebrado las muertes de arabes o palestinos, por ejemplo. Es frecuente reclamar justicia, pero nunca venganza. El honor no pasa por el daño al otro, sino en la superación de la ofensa.”
El rebuig gairebé unànim a l’assassinat per venjança del jove palestí per part d’una colla d’adolescents jueus es percebut com un acte contrari a la moral col·lectiva sobre la qual hom ha bastit l’Estat d’Israel, un crim que -com la mort d’Isaac Rabin a mans d’un altre adolescent fanàtic fa prop de vint anys- fa mal a la causa nacional dels jueus. Com escriu avui Bernard Musicant, a l’edició francesa del The Times of Israel, avui existeix “Une menace juive contre les juifs“.

L’autoodi és un transtorn que afecta als  sectaris  aliens a la idea de nació jueva, els quals no reconeixen ni tan sols l’ordre moral d’un estat que no fa distincions a l’hora de jutjar els seus ciutadans. Hi ha altres variants de jueus que esdevenen antijueus: per conversió a altres religions o per l’assimilació a d’altres identitats nacionals (cas d’Stéphan Hessel, per exemple) o per antisionisme militant (cas de Noam Chomsky), o per assumpció de la causa palestina com a forma d’evasió de l’assetjament permanent, com fan alguns dels pacifistes israelians.

El gruix de la població jueva s’autoafirma nacionalment en els seus valors morals i d’aquí es deriva aqueixa actitud severa contra la venjança que contrasta amb les senyals d’alegria entre la població palestina -tolerada pels seus dirigents- quan es va saber que Hamas havia segrestat els tres xiquets. Mentre els israelians cerquen els culpables dels actes anti-àrabs, els palestins responen amb la violència generalitzada contra civils jueus desfermada arran de l’assassinat del jove Muhamad.

Benyamin Netanyahu va dir al funeral dels joves jueus: “L’abisme moral que ens separa dels nostres enemics és profund i ampli. Ells veneren la mort, nosaltres la vida. Reverencien la crueltat i nosaltres la compassió. Aqueix és el secret de la nostra força, a la vegada que la base de la nostra unió”. En la mateixa línia escriu Marcos Agunis: “Los judios estamos acostumbrados a sacrificarnos para construir. Es una conducta opuesta a otras culturas, donde la gente tambien se sacrifica -y mucho-, pero para destruir. Basta con echar una ojeada a lo que sucede en esta region. Mientras los israelies vienen construyendo desde muchas decadas antes de la independencia nacional, los palestinos vienen destruyendo hasta lo que podria ser tomado como botin de guerra, y pongo como ejemplo lamentable lo ocurrido en Gaza”, (es refereix al saqueig dels assentaments jueus arran de la retirada unilateral de Gaza l’any 2005).

El fracàs de les negociacions de pau entre l’ANP i Israel, degut a que els primers es neguen a reconèixer el  dret d’existir als segons es a l’origen del nou cicle de violència -que ja va predir Khaled Abu Toameh- en el qual esta entrant el conflicte àrab-israelià. Israel lluita per la seva supervivència,  els qui el volen destruir no tenen altre objectiu que esborrar l’estat hebreu del mapa i llençar tots els jueus al mar. D’aquí ve una altra diferència: mentre l’exèrcit jueu ataca els objectius militars gihadistes, aqueixos ataquen indiscriminadament la població jueva.

Atesos els conflictes que estan trasbalsant el Pròxim Orient i el replegament dels USA, Israel només pot confiar en les seves pròpies forces per superar les amenaces que l’assetgen i alhora continuar progressant en els termes que descriu Marcos Agunis: “El Estado y el pueblo de Israel, con sus infinitas complejidades, son protagonistas de una de las epopeyas mas notables de la historia. Lo digo con enfasis, porque es necesario contrarrestar la ola de envidia y prejuicio que sopla en contra de esta evidencia”. Del costat àrab són encara  vàlides les paraules que va pronunciar fa vint anys Amin Maaluf: “Los arabes tienen una terrible mentalidad deperdedores”.