Avui fa cent-dos anys de la celebració de les eleccions legislatives que atorgaren a la coalició Solidaritat Catalana quaranta-un dels quaranta-quatre diputats que corresponien a Catalunya segons la legislació electoral espanyola.
Al 1907 hi hagué una reacció d’afirmació nacional de la societat catalana front a la llei de jurisdiccions (i els fets del “Cu-cut!”), que permetia jutjar per l’exèrcit les ofenses a les mateixes forces armades, a Espanya i la bandera que la representa. Evidentment, aquests motius patriòtics aplegàven una munió de sentiments de greuge social i aspiracions d’alliberament de tota mena, una mostra més de què històricament els grans canvis socials al nostre país s’han donat quan la unió interclassista i pluripartidista ha donat una resposta com a poble. Avui no som, ni molt menys en una situació com aquella de fa cent anys. L’opressió espanyola és igualment descarada i brutal però troba entre el teixit social i polític català forces que hi col·laboren. Poden, en un moment donat, arribar a ser minoritàries si prospera una energia somorta que esclata políticament si troba qui la canalitzi, però hores d’ara no ens trobem en aquesta conjuntura.
La Solidaritat Catalana té uns precedents: l’èxit del Partit Republicà Democràtic Federal l’any 1869 que obté vint-i-vuit dels trenta-set escons que corresponen a Catalunya, fet inèdit a la resta de l’Estat. I una continuació: la victòria esclatat d’ERC a les municipals de l’any 1931. No hi ha hagut una resposta nacional catalana similar des d ela transició ençà, només s’ha va aproximar la reacció de dignitat nacional que va portar a ERC als vuit diputats a les generals del 2004. Un resultat devaluat posteriorment pel mateix partit desaprofitant l’element catalitzador d’aquell moment posterior a l’entrevista amb ETA, incapaços de comprendre i respondre el sentiment profund que aquells esdeveniments havien despertat en una part del nostre poble.
De fet, en el nostre passat nacional, el nom de Solidaritat Catalana fou instrumentalitzat el 6 de febrer del 1945 per Josep Tarradellas per orquestrar una fictícia unitat de partits catalans a l’exili amb l’única finalitat de desactivar el Consell Nacional de Catalunya radicat a Londres que mantenia una oberta postura sobiranista. Posteriorment, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1980, es presentà una candidatura amb aquesta denominació propera a Alianza Popular, sense obtenir representació. A Euskal Herria, Euskal Alkartasuna és la transposició de Solidaritat Basca, sense massa fortuna com s’ha vist.
El fenomen de la Solidaritat Catalana és avui irrepetible, tant per la composició social compolític del trellat català, però també perquè propostes d’aquesta mena (com la que demanava una candidatura unitària de l’Assemblea de Catalunya l’any 1977) no troben actors capaços de materialitzar-la. La mostra la tenim en l’animadversió virulenta que ha mostrat l’actual direcció d’ERC a una iniciativa similar formulada per Joan Carretero en el seu article de dissabte a l’Avui. O en la desconsideració que fan ERC, ICV i CIU a sostenir una candidatura basada en el dret d’autodeterminació al qual tots tres partits van declarar no hi renunciaven l’any 1989. La incapacitat, derivada de la falta de voluntat per concretar en fets concrets els principis abstractes caracteritza ( i paralitza) la vida política catalana actual. De figurants del teatre parlamentari en clau espanyola n’anem sobrats, d’homes d’estat (català) n’estem mancats. I això que el moment històric s’hi presta.
L’emergència d’un moviment del tipus de la Solidaritat Catalana només pot tenir sentit si s’articula al marge de l’ordre establert, amb la complicitat de les entitats cíviques sobiranistes que han assumit en els darrers anys la funció que ERC hauria d’haver promogut. Esquerra podria, fàcilment, encapçalar una candidatura d’aquesta mena, però la direcció actual no està disposada ni a complir les seves pròpies resolucions com es va veure a l’hora de confeccionar les llistes per a les generals de l’any passat, quan es va desestimar incorporar independents com aleshores era Elisenda Paluzie de Sobirania i Progrès. Entre el partit i el país, Puigcercós i companyia trien el tarradellisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Peró potser amb una mica de sort, si la xarxa sobiranista continua treballant de valent, si els espanyols fan els deures (els seus), el referèndum intern sobre el finançament junt amb uns resultats no tant bons d’Esquerra a les Europees (ho sento de veritat per l’Oriol) , i un altre article d’opinió en el moment adequat, qui sap si potser es pot trencar el immobilisme amb tocs sectaris que impregna la direcció d’Esquerra.
El que no hem de fer, es quedar-nos amb els braços creuats, hem de seguir lluitant perquè sigui possible.