Aqueixos dies des del govern espanyol hom esgrimeix l’article 155 de la Constitució com una eina adequada pels seus propòsits evidents: doblegar la voluntat política del Govern de la Generalitat que s’ha de constituir a partir del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el proppassat 27 de setembre.
Sense para compte que el redactat del referit article no preveu aqueixa possibilitat sinó la d’ordenar a les autoritats autonòmiques el compliment de mesures, prèvia audiencia a la institució afectada i acord del Senat espanyol, per tal que ajustin la seva conducta a l’interès general d’Espanya. De quina conducta i de quines mesures estem parlant ? Ni els mateixos que esgrimeixen aqueixa eventualitat ho saben.
Comparteixo plenament l’encertat article de Josep Ramon Fuentes Gasó, director de la càtedra d’estudis jurídics locals de la URV, publicat dissabte 17 al Diari de Tarragona, titulat “Suspensió, de què ?”” que reprodueixo tot seguit:
“L’octubre és molt apropiat per a comentar l’art. 155 CE. El nostre pensament es trasllada als convulsos fets del Sis d’Octubre i al seu protagonista, el president de la Generalitat Lluís Companys, afusellat el dia 15 a mans de l’arbitrària barbàrie jurídica del general colpista Franco. L’únic antecedent democràtic similar fou la «suspensió» de l’autonomia per la Llei de 2 de gener de 1935, declarada inconstitucional perquè: «Las Cortes de la República son competentes para tratar de materia estatutaria, pero sólo pueden hacerlo sin violar el sistema jurídico que creó la Constitución, respetando los infranqueables preceptos rituales establecidos para ello».
Ara, algunes veus ultra iber advoquen per la seva aplicació; mentre la justícia processa l’actual president, Artur Mas; cridat a declarar precisament el dia de l’onomàstica teresiana. El primer paràgraf diu: «Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno (…), podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.» La finalitat última no és suspendre el dret a l’autonomia política que l’art. 2 CE garanteix. Ni de bon tros, la de suspendre l’Estatut; si no que només té «caràcter instructiu». Diu: «2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.»
Tots aquests són «conceptes jurídics indeterminats» que, hauran de ser interpretats d’acord amb el moment polític i social i els principis dels arts. 1 i 9 CE: sobretot, i el principi de proporcionalitat, que es configura com «el criteri universal de constitucionalitat».
L’art. 155, com l’art.150.3 –«lleis d’harmonització»–, són més aviat «avisos per a navegants» amb finalitat intimidatòria que ‘fàtues’ coercitives amb finalitat repressiva per a ser aplicades. Així ho va demostrar el mateix Constitucional en anul·lar prèviament la pràctica totalitat de la famosa LOAPA.
Aquesta interpretació ‘desdramatitzadora’ sorgeix de la primera vegada que s’esmenta aquest mecanisme és a l’art. 26 de la Llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, que diu que s’adoptaran les esmentades «mesures necessàries» i, per a la qual cosa es podran donar «instruccions a totes les autoritats» quan una no s’adoptin les mesures de caràcter econòmic, que no polític, a les que s’obligui a la CA.
És molt raonable dubtar de la utilitat pràctica d’un mecanisme com el de l’art. 155 que fou dissenyat i pensat l’any 1977, dos anys després de la mort del dictador, en una Espanya encara verge per a la democràcia. En tot cas, avui els poders de l’Estat l’han d’evocar tot recordant la màxima tomista: «la llei és la prescripció de la raó, ordenada al bé comú, donada per aquell que té a càrrec seu la cura de la comunitat».
Post Scriptum, 29 de desembre del 2017.
El dictamen 14/2017, de 5 de desembre del Consell de Garanties Estatutàries sobre l’acord del ple del Senat pel qual s’aproven les mesures requerides pel govern espanyol a l’empara de l’article 155 CE les considera adequades a l’ordre constitucional llevat de la destitució immediata del president de la Generalitat que la consideren inconstitucional per no respectar els principis de constitucionalitat i proporcionalitat. Discrepo essencialment d’aqueix parer i de la mentalitat jurídica espanyolitzada que l’inspira en els termes que hem exposat reiteradament des del Col·lectiu Maspons i Anglasell.
Post Scriptum, 11 de juliol del 2018.
Tomás de la Quadra-Salcedo Fernández del Castillo. catedràtic emèrit de Dret Administratiu de la Universidad Carlos III, i antic ministre del PSOE en l’etapa de govern de Felipe González, publica a la Revista Española de Derecho Administrativo, número 191, corresponent als mesos d’abril-juny d’enguany, un article titulat “Reflexiones sobre el artículo 155 de la Constitución y la protección del interés general de España” on propugna la il·legalització dels partits independentistes que promoguin la via unilateral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si d’ acord, però la premsa en general no ho aclareix i dona per fet.
Amb la manera de donar la noticia ho donen per fet que això pot passar és el mateix que passava amb si ens farien fora o no de la UE.