La decisió de la junta directiva del FC Barcelona, i aprovada per l’assemblea de compromissaris, de portar als anteriors mandataris davant la justícia per respondre sobre la seva gestió econòmica cal interpretar-la com una involució per retornar el club a la fila d’entitats addictes a l’ordre establert, espanyol per suposat.
La figura de Joan Laporta ha vinculat el seu compromís independentista amb la millor etapa d’èxit del Barça, és a dir, ha contribuït a l’expansió sociològica de l’independentisme en els darrers anys. Judicialitzant la seva gestió hom desdibuixa la catalanitat que impregna hores d’ara el FCB i es mira de frenar l’articulació d’un projecte independentista que va més enllà de la seva persona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les interpretacions esbiaixiades, i a conveniència personal, sempre duen confussió i boira.
EL tema es molt senzill, i de números, i de lleis vigents. Conegudes per tothom.
Ningú pot embolicar-se amb cap bandera col.lectiva per a temes personals propis.
Un Club, com el Barça, que no es societat anònima esportiva, ni ho ser`amai, espero, està subjecte a la llei de l’esport que preveu, per als Clubs que no són societats anònimes esportives, des de fa 20 anys, per a protegir els seus fons propis i que no puguin descapitalitz-se, dues mesures, atenent al principi de que els administradors dels clubs són responsables , si hi ha perdues, de reposar el fons propis disminuits, al final del seu mandat, si passa.
I això ha passat. I caldria haver-se pogut executar uns avals, que dissortadament no hi són. I la llei marca que si s’han produit perdues netes durant elm mandat d’una junta, s’ha de sotmetre a la consideració de l’Assemblea d Compromisaris la decisióe si cal o no presentar una Acció davant els tribunals, de caràcter civil (no penal, si us plau) per a fer que es reposin els fons propis dismiuits per part dels administradors durant el seu mandat.
I això es, nomes això, el que ha passat. Hi ha perdues netes durant el mandat del President Laporta, han disminuit els fons propis del Club, i la llei marca qe s’han de reposar. I ja està. Senzilament això. Números.
Res de discursos abrandats. Res de política nacional. Res de sobiranisme. ABsolutament res que no siguin números de balanços i fons propis del Club durant un periode, i aplicació de les lleis, de manera transparent democràtica.
Si s’haguessin produit beneficis nets, o no perdues, no hagues passat res. Tant senzill com això. I si el 2003, la Junta hagues complert el seu compromis de fer-ho cumplir a la junta Gaspart anterior, ja hagues estat el precedent, i ben possiblement, no s’haguessin produit les pèrdues, durant el mandat Laporta, que s’han produit.
Números, que són clars i objectius. Discursos sense números, en aquest tema, i res, són el mateix.
Cordialment,
El pitjor de aquest merder que alguns han organitzat al si del Barça per motius que només podem sospitar, es que s’ha demostrat que el poble d’aquest pais es molt poqueta cosa. Els mou l’enveja (“aquests mengen llagosta amb Moët Chandon mentre jo nomes menjo merda amb vi del Baruttico”), la temeritat (realment aquest mil assistents a la assemblea entenen el tema del que s’ha tractat, que era un tema comptable molt tecnic? Saber si una empresa guanya o perd no es tan facil, i per valorar les explicacons d’un auditor cal ser del ofici, no n’hi ha prou de llegir El Mundo Deportivo cada dia), i, perque no dir-ho, també un impuls d’autodestrucció que sempre ha estat present a la història del pais. Fer quelcom de gran aqui es exposar-se a acabar malament, la mediocritat es mes segura. Vegem sinó a Gaspart i Núñez, tan estimats per l’aficio com nefastos foren com a presdients. La seva nefastitut era la millor tarjeta de presentacio davant una masa social plenament mereixedora del qualificatiu “masa”, quelcom de maleable a gust del senyoret de torn.