Josep Sánchez Cervelló i Sergi Saladié Gil, ambdós professors de la URV, promouen el manifest contra el cementiri de residus radioactius -entre els docents, PAS i estudiants- que reprodueixo a continuació.
“Davant l’intent de signar suposats acords tecnològics per part del lobby elèctric i el poder polític amb vàries universitat de l’Estat, entre elles la URV, els quals pretenen avalar la instal·lació del cementiri nuclear en un lloc incert, però amb moltes probabilitats que recaigui a Ascó, manifestem el nostre més absolut rebuig.
Diem que Ascó és la candidatura amb més probabilitats desprès de fer-se públic el pacte entre el Ministerio de Industria i l’AMAC (Asociación de Municipios en Areas con Centrales Nucleares) per tal que aquest cementiri vagi a un municipi nuclear. A més Ascó ja ha comprat els terrenys necessaris annexes al complex nuclear i prou ben comunicats (C-12 i ferrocarril) per emplaçar el cementiri.
Pensem que els ciutadans de les comarques tarragonines, i en especial els de les Terres de l’Ebre, estem pagant un excessiu preu en la salut pròpia per l’acumulació d’indústries tòxiques i perilloses. A més, un tema de tanta transcendència no pot quedar a l’arbitri d’un sol consistori, que no té les mans lliures ni independència de raciocini per prendre cap decisió en ser absolutament depenent del lobby nuclear.
No hi ha cap tipus d’organització social ni política que pugui garantir la seva persistència a llarg termini. La demostració la tenim en repassar la història dels darrers dos-cents anys del nostre país, on veiem que els principals conflictes bèl·lics s’han produït en el territori on es projecta aquest cementiri. Cap tipus d’organització social o política ni ha persistit al llarg de la història ni pot garantir la seva persistència, ni molt menys 250.000 anys, temps necessari per a la desintegració d’aquests residus d’alta activitat. aquesta evidència fa augmentar el perill d’inseguretat en el futur. Per això us demanem la vostra signatura i el suport actiu a l’hora de mostrar públicament el rebuig al projecte de cementiri de residus radioactius d’alta activitat al qual s’ha postulat el municipi d’Ascó.”
Personalment, no sóc partidari que aquesta instal·lació s’emplaci a Ascó, però no comparteixo els arguments del manifest: el difonc, però no el subscric. En primer lloc, perquè aquesta és una decisió estratègica de la qual s’hauria de responsabilitzar el Govern de la Generalitat (que no res a dir legalment al respecte). Els regidors d’Ascó són cooperadors necessaris en l’eventual ubicació al seu terme d’aquest cementiri de residus, però la competència de la decisió correspon al Govern espanyol. Concretament al Ministerio de Industria, del qual l’actual President de la Generalitat va ser-ne titular no fa pas gaires anys.
En segon lloc, el debat sobre l’energia nuclear i les seves instal·lacions derivades és absent de l’espai públic català, no solament de l’àmbit institucional sinó també dels projectes polítics que diuen voler un estat català. L’energia nuclear que es produeix actualment al nostre país i la que haurem de necessitar en un futur, independents o no, no s’aborda amb rigor científic -ni jurídic- com a element essencial i ineludible en tota proposta estratègica amb voluntat real d’accés a la sobirania nacional catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’energia nuclear, en qualsevol de les parts del seu procés, impedeix la sobirania a qualsevol poble que la suporta. És una qüestió de model de societat, perquè concentra el poder i garanteix el control social. Per això el món occidental n’és tan partidari i és tan radicalment contrari que els seus opositors en disposin.
Si volem un futur de sobirania i llibertat, cal oposar-nos ara a l’energia nuclear, en qualsevol dels graons de l’escala que comporta.
L’energia nuclear té una quota de risc tan alta que la fa insostenible. El problema dels residus, tan llargament bandejat ens ho fa palès ara de nou. El desastre que en resultaria d’un accident bèl.lic, d’un terratrèmol o d’un col.lapse de la nostra civilització, seria (serà) espantós.
D’altra banda ens la volen vendre com a barata i no ho és gens. L’Estat gasta l’erari sense miraments amb les nuclears: els plans de pressumpte seguretat, les compensacions per als municipis que n’acullen instal.lacions, els residus, etc. La industria nuclear és el brou d’on s’alimenta l’armament atòmic i el convencional amb urani empobrit. (Aquest l’usen els americans i ha contaminat molts indrets de l’Iraq). La indústria nuclear, en fí, mou molts diners. Monsieur Sarkozy no para de vendre tecnologia nuclear arreu.
Com sostenim la despesa elèctrica? El mix de producció elèctrica de on va més coix és de petites instal.lacions per a l’autoconsum. La legalitat hi és enrevessada, no s’ajuda: cada wat produït a nivell particular o comunal és un wat que les companyies elèctriques deixen de facturar, i l’Administració de carregar-hi la seva part. D’altra banda caldria anar molt més avant amb centrals d’energies alternatives, que aquí al capital ja li va bé, ja hi fa diners, però almenys no hipotequem el futur ni enverinem el món. També s’ho haurien de fer mirar tots aquests ecologistes de pissarrí que troben totes les pegues a les instal.lacions eòliques per raons paisatgístiques. Sovint en fan un gra massa.
El problema dels residus, a part que vagin aquí o allà, és el fet d’haver-los de traginar: un risc afegit. Crec que la solució més raonalble seria simplement fer un magatzem més petit en el recinte de cada central nuclear. Cada central ja té el seu recinte de seguretat, etc. No cal inventar res de no ni empastifar encara més.