Carles Mañé Marimon és un home de Calafell que ha twittejat un comentari moralment reprovable en relació a la mort de quatre militars espanyols víctimes d’un accident d’helicòpter. Ell mateix ha demanat públicament perdó als familiars dels finats per les seves paraules i haurà de comparèixer davant la justícia atès que així ho ha demanat la Defensora del Poble, Soledad Becerril.
La manca puntual de seny d’aqueix català emprenyat està essent utilitzat pels mitjans espanyolistes -la brunete mediàtica i els col·laboracionistes provincians del Diari (español) de Tarragona, que hi ha dedicat dugues pàgines consecutives- per criminalitzar els independentistes catalans, elevant aqueix fet personal i puntual a una conducta sistemàticament planificada contra els símbols i els representants de la unitat d’Espanya.
Carles Mañé està rebent la desqualificació general -també dels seus veïns i de les entitats sobiranistes- pel seu mal pas i s’haurà de sotmetre al veredicte judicial que establirà la sanció que s’escaigui a la seva actuació. La sobredimensió mediàtica del cas contrasta amb la impunitat que els mateixos mitjans que en fan escarni atorguen a d’altres casos en els quals els ciutadans catalans són els agredits pel simple fet de mostrar la seva catalanitat -el xicot de Cadaqués colpejat presumptament per agents de la policia espanyola a la final del Barça-Madrid a València, n’és una mostra-.
La realitat és que els defensors de la causa de la independència de Catalunya s’esmercen per evitar fets aïllats com el protagonitzat per Carles Mañé mentre que els partidaris de la continuïtat de l’ordre espanyol no se n’estan d’amenaçar impunement en recórrer a la violència (la ulsterització del país) per tal d’evitar-ho. No hi ha hagut apel·lacions similars del costat català: l’aparició d’una pàgina de facebook denominada “Nova Terra Lliure” s’ha demostrat falsa i malgrat això ha estat emprada per imputar intencions agressives als independentistes en general.
Fins ara les manifestacions convocades per l’ANC són un exemple de civisme i aquí rau bona part del seu èxit: l’optimisme que desprenen, introbable del costat espanyolista. Una realitat que els estrategs del contra-independentisme malden per capgirar, siguem-ne conscients i actuem amb responsabilitat per la independència.
Nunca había leído tantas imbecilidades seguidas, generáis odio y esperáis aplausos, no paráis ni tras el fracaso del circo del 9N.
A ver cuánto tardáis en borrarlo…