Ja fa més de dos anys, el 10 de maig del 2007, vaig publicar un article al diari El Punt amb el títol “El dret d’autodeterminació i el pla B“, que encara continua essent -en bona part- vigent. Però, davant la imminència de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, les apel·lacions a una “resposta unitària” dels partits catalans han reobert el debat sobre el mite del ” pla B”.
La consellera Tura, actuant de portaveu del Govern de la Generalitat, ahir mateix ja aclaria – així ho recollien diversos mitjans- que “no hi ha pla B per a l’Estatut, tot al contrari, no es pot partir de la idea que la sentència del Tribunal Constitucional serà desfavorable per a Catalunya”. Posteriorment, el mateix president Montilla ha confirmat que el Govern que presideix no anirà més enllà de defensar la vigència de l’Estatut, és a dir, acataran la decisió judicial i prou. Els partits integrants del Pacte Nacional d’Entesa (ja ningú els anomena així) tampoc. Per més que l’actual secretari general d’Esquerra, Joan Ridao, va publicar un llibre -buit de contingut- que respon al títol “El pla B: l’estratègia cap a la sobirania” (Editorial Mina, 2007), l’actitud real d’aquest partit tardoautonomista la va anunciar una de les seves plumes autoritzades ja fa un any. El 20 de novembre del 2008, sota l’enunciat “Esquerra i la resposta del catalanisme al TC”, Enric Marín escrivia al Punt: “Una lectura sensata avala la idea que la defensa del finançament o del text estatutari no es farà des de l’excés de gesticulació teatral. Només pot ser serena i unitària…. No la pot gestionar un partit en solitari. Concerneix al conjunt del catalanisme”.
Resposta unitària equival a acceptació de les condicions imposades des del poder, com ja es va veure en la claudicant acceptació del model de finançament dictat pel PSOE aquest estiu mateix, per sota de les pròpies condicions marcades per l’Estatut del 2006. Si en matèries sectorials, professionals de prestigi com Germà Bel (“Catalunya no té energia per aconseguir el traspàs de l’aeroport del Prat“, El Singular Digital, 16 de juny d’enguany) o Joan B. Casas (“Catalunya no té unitat política ni cohesió per reclamar el concert econòmic”, El Temps, 21 de juliol, també d’enguany), ja han alertat de la inconsistència política dels partits catalans -governants o d’oposició-, com aquestes mateixes formacions poden liderar una resposta d’afirmació nacional efectiva si no tenen la voluntat ni la capacitat de qüestionar l’ordre estatal establert ?.
L’única resposta vàlida l’està donant ja a hores d’ara el sobiranisme cívic amb les consultes locals sobre la independència de Catalunya, menystingudes pels notables dels partits parlamentaris que, des de la Mesa del Parlament de Catalunya, van votar -com un sol home- rebutjar admetre a tràmit la inciativa legislativa popular que demanava un referèndum d’autodeterminació. Com a poble som davant d’una cruïlla estratègica: o defensa de l’autonomia o lluita per la independència. Optar per aquesta darrera comporta emprendre un camí llarg i difícil, on a més de la mobilització ciutadana creixent caldrà projectes polítics i representants institucionals capaços d’assumir aquesta responsabilitat. I hores d’ara, aquests nous lideratges solament estan en fase de gestació. Com senyala Salvador Cardús avui mateix, des de les pàgines de La Vanguardia, en l’article “Empujones del TC”: és una impostura -a banda d’un error de percepció de la realitat- apel·lar al Tribunal Constitucional perquè mantingui l’actual “status quo” autonòmic fent veure que ve el llop de l’independentisme, allò que cal és una alternativa política i social, nacional catalana, que dugui al seu si la força emergent de l’estat català.
Post Scriptum, 27 de novembre del 2009.
L’editorial conjunta de la premsa escrita del Principat cal interpretar-lo com un toc d’alerta de les forces d’ordre addictes a la unitat d’Espanya en pro del manteniment de l’autonomia. És una acció defensiva, sense cap voluntat de corregir la discrimanció estructural que les polítiques d’Estat han menat contra Catalunya en els darrers trenta i és també -sobretot- una reacció (en el genuï sentit del terme) contra l’alternativa independentista, a la qual aquests mateixos mitjans denigren diàriament amb totes les seves forces. Malgrat l’efecte mediàtic assolit, i l’eco obtingut a la premsa espanyola, la iniciativa política la té el sobiranisme cívic que amb les consultes del proper 13-D centra en el conflicte Catalunya-Espanya els termes reals la revolta social (pacífica i democràtica) contra la dominació estatal i la corrupció autòctona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!