Ahir es va fer pública la sentència del TEDH dictada en relació al recurs interposat per una ciutadana contra la llei francesa 2010-1192, d’11 d’octubre, que prohibeix abillar-se públicament amb vel integral, estimant que els seus preceptes no contravenen la Convenció que salvaguarda els drets de l’home i les llibertats fonamentals.
El recurs fou interposat per S.A.S, una ciutadana francesa de confessió musulmana, que impugnava la prohibició de portar públicament el vel integral arran de l’entrada en vigor, l’11 d’abril del 2011, de la llei que interdia al territori de la República francesa dissimular el rostre a l’espai públic.
El Tribunal considera que aqueixa regulació legal no viola l’article 8 (relatiu al dret al respecte de la vida privada i familiar), ni a l’article 9 (relatiu al dret a la llibertat de consciència i de religió) i que, per tant, no contradiu l’article 14 (relatiu a la prohibició de discriminació), tots ells de la Convenció anteriorment esmentada.
El TEDH estima que la preservació de les condicions de convivència social és un objectiu legítim i que el legislador de cada estat disposa d’un ample marge d’apreciació per establir restriccions als abillaments que cobreixen el rostre a la via pública sense contradir la Convenció.
Aqueix pronunciament jurisprudencial té rellevància a escala europea, no solament perquè convalida les lleis francesa i belga que han prohibit el vel integral a l’espai públic sinó pel conjunt dels estats on aqueixa problemàtica encara no ha estat regulada legislativament, com és el cas del Regne d’Espanya.
Precisament, el 14 de febrer de l’any passat el Tribunal Suprem es va pronunciar en un sentit totalment contrari al de la sentència del TEDH, ja que deixava sense efecte la dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de
7 de juny del 2011 donant la raó a la Paeria de Lleida que
havia introduït aqueixa prohibició en les seves ordenances municipals fent ús de les
potestats municipals en aqueixa matèria.
La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans dictada ahir a Estrasburg no té efectes immediats al dret intern vigent a l’Estat espanyol, que no té una normativa específica en aqueixa matèria, però estableix un precedent a tenir en compte en vistes a regulacions futures en l’àmbit català i, potser també, espanyol.
El TEDH nega, d’entrada, molts dels plantejaments de partida formulats per la recurrent: la seva condició de “víctima potencial” d’una llei que li impedeix portar en públic un abillament (Fonament de Dret I.A.58), el risc de patir assetjament i discriminació o tracte degradant per aqueix motiu (Fonament de Dret II.71) o la vulneració dels seu dret a la lliure associació (Fonament de Dret III.73).
Sobre el fons de la qüestió (una mesura emanada d’una autoritat pública que limita l’opció de les persones que dissimulen el seu rostre per motius religiosos) el Tribunal considera que aitals ingerències en la vida privada han d’estar previstes per la llei, han de ser fonamentades en un o més objectius legítims i, aqueixos, han de ser necessaris en una societat democràtica. El govern francès, al·lega en el procés que persegueix dugues finalitats: la seguretat pública i “le respect du socle minimal des valeurs d’une société démocratique et ouverte” (Fonament de Dret IV.116). I el TDHE considera que “l’interdiction litigieuse peut être considerée comme justifiée dans son principe dans la seule mesure où elle vise à garantir les conditions du vivre ensemble” (Fonament de Dret IV.142).
“157. En conséquence, notamment au regard d el’ampleur de la marge d’appréciation dont disposait l’État défendeur en l’espèce, la Cour conclut que l’interdiction que pose la loi du 11 octobre 2010 peut passer pour proportionnée au but poursuivi, à savoir la préservation des conditions du “vivre ensemble” en tant qu’élément de la “protection des droits et libertés d’autri”.
“158. La restriction litigieuse peut donc passer pour “nécessaire”, “dans une société démocratique”. Cette conclusion vaut au regard de l’article 8 de la Convention comme de l’article 9″.
“159. Partant, il n’y a eu violation ni de l’article 8 ni de l’article 9 de la Convention”.