El 2 de març del 1974 fou executat a “garrote vil”, Salvador Puig Antich, anarquista català membre del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación).
Avui he rellegit un dossier sobre els presos del MIL editat l’agost del 1973 fet per un comitè de solidaritat que aplega tots els documents elaborats pel grup entre el març del 1970 fins a la data de la seva publicació. Tots estan escrits en castellà, amb un llenguatge militant i insurreccional propi de les avantguardes revolucionaries. Però no per això exempt de rigor a l’hora d’analitzar les circumstàncies político-econòmiques que van envoltar el sorgiment de les comissions obreres espontànies a començament dels anys seixanta. També inclou el sumari una crítica política als partits comunistes existents aleshores i trobo singularment premonitori l’apartat referit a Bandera Roja (“futura élite hacia el poder “). Acaba el dossier amb una exhaustiva reflexió sobre el fenomen grupuscular a la Barcelona de l’època.
No estic gaire al cas dels estudis sobre el moviment llibertari català, però reeditar –hi ha informació a la xarxa sobre el MIL- un document d’aquestes característiques seria una aproximació a l’ideari i l’acció militant de Salvador Puig Antich que contribuiria a remembrar la seva vida injustament i brutalment arrabassada per un règim cruel. I permetria una anàlisi historiogràfica sobre un període encara poc estudiat de la resistència antifranquista al nostre país.
Post Scriptum, 25 de març del 2022.
Carles Garcia Solé, exmilitant del FAC, publicà ahir a Llibertat.cat: “Puig Antich, la fuga de Segòvia i el primer projecte d’evasió”.
El mes de març de 1974 van assassinat en Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona. La mort va ser de la manera més cruel. Jo em trobava aleshores a la presó de Lleida, després d’intentar un motí a la Model en protesta per aquell assassinat que es veia venir. La meva presó d’origen era Segòvia. La Model i després Lleida eren presons de pas.
“A finals del any 1973, quan em trobava a la presó de Segòvia, a Madrid ETA va executar l’almirall Carrero Blanco, vicepresident del govern espanyol i reconegut criminal de guerra. Vam ser avisats uns dies abans perquè prenguéssim precaucions, ja que aviat passaria “Alguna cosa muy gorda.”
Recordo que es va fer una pel·lícula sobre la mort del Puig Antich, “La torna”, una filmació de l’obra de teatre d’Els Joglars amb el mateix títol, “La Torna.” Sempre hem cregut que “La torna” es referia a la mort d’una altra persona (no recordo el nom), a Tarragona, el mateix dia i la mateixa hora. I no era així (que també). “La torna” va ser la venjança a la mort de Carrero Blanco. Així ens ho van pronosticar un grup de dirigents del PCE que estaven amb nosaltres en la presó de Segòvia, entre ells Lucio Lobato, gent que tenia informació de primera mà. La mort del Salvador va ser una venjança del règim de Franco!
Hi ha una persona que pot corroborar alguna d’aquestes coses, en part, Francesc Tubau, també represaliat durant el franquisme. Després de l’intent de motí a la presó de Barcelona per intentar impedir la mort del Puig Antich, em van portar precipitadament a la presó de Lleida.
Lleida era una presó militaritzada. Els dies festius ens feien desfilar militarment amb presència del director vestit de “gala”. Hi havia un petit grup de presos polítics, molt joves, maltractats pels funcionaris (boqueres). Recordo un nano molt jove que estava molt malalt. El tenien tancat en la cel·la i sense assistència mèdica. Em sembla recordar que es deia Morales, era de Mataró i de CCOO. Ho vam denunciar mitjançant un document firmat per tots els presos polítics.
Dies després, mentre ens trobàvem formats militarment com cada dia al pati per fer el canvi de guàrdia, els funcionaris que marxaven i els que entraven aquell dia ho van fer al meu costat, dient-se els uns als altres “-Por fin han matado a este hijo de puta”, referint-se a Puig Antich. Així vaig saber de la mort del Salvador.
Hi havia dos funcionaris, eren germans i catalans, a mi me la tenien jurada. Quan venien els meus pares en el règim de visites, ells impedien i de males maneres que entre nosaltres parléssim en català. Em vaig proposar escapar d’aquella presó. Vaig preparar un pla de fuga. Vaig observar que de les quatre garites exteriors només dues hi havia sentinella. Vaig calcular que amb ajuda exterior i eliminant un dels sentinelles quedava un espai suficient per escalar el mur i poder fugir. Però necessitava a ajuda exterior per neutralitzar un dels guàrdies.
Jo havia fet amistat i confiança amb un pres comú que havia de sortir en llibertat en pocs dies, i li vaig demanar un favor: es tractava d’entregar una carta en mà a uns companys que es trobaven a Catalunya Nord. Ho va fer i sense cap problema. En la carta explicava sense massa detalls el pla de fuga, però sobretot els demanava que calia que vingués una persona, una dona que es fes passar per la meva núvia. Així es podria tractar el tema en persona, sense el risc de les intervencions de les comunicacions. Els companys van rebre el missatge, sense cap problema. I van destinar una noia que em vindria a veure a la presó, fent veure que era la meva xicota. Aquella persona era i és la Lucile Grau.
Crec que per qüestions burocràtics, la direcció de presons van decidir tornar-me a la presó d’origen, a Segòvia. Una “cunda” (conducció de presos) ordinària em va portar fins Saragossa, on vaig estar un dia i una nit. De camí a Segòvia, nova parada a Carabanchel. A la presó madrilenya vaig passar-me una setmana sencera. En arribar-hi vaig passar per una cosa que en diuen “classificació”, on et destinen la cel·la que ocuparàs. Allí vaig poder sentir els comentaris dels funcionaris: “-A éste me lo pones en la 117”, mentre l’altre li responia al cap de serveis: “-Señor, en la 117 es donde está el loco que agrede al compañero.” “-Sí, sí, por eso mismo, éste es terrorista y además es catalán!” No cal dir que aquella nit no vaig dormir.
Uff! Per fi arribo a Segòvia, i és com arribar a casa. La Lucile va haver de canviar de plans i venir a la presó de Segòvia. Va desplaçar-s’hi diversos cops amb els meus pares. Després d’un temps ens vam escapolir de la presó de Segòvia. Ja no calia que la Lucile participés en el pla d’evasió. Ens veuríem en Perpinyà.”
Post Scriptum, 2 de març del 2023.
La revista “Contexto y acción”, entrevista al seu número 293, corresponent al 18 de febrer d’enguany, a MERÇONA PUIG ANTICH / ACTIVISTA POR LA REPARACIÓN DE LAS VÍCTIMAS DEL FRANQUISMO. HERMANA DE SALVADOR PUIG ANTICH: “Nadie salió en apoyo de Salvador hasta que lo mataron”.
Post Scriptum, 6 de març del 2024.
Dos patriotes catalans expliquen les seves vivències i percepcions al voltant de l’execució de Salvador Puig Antich. Carles Garcia Solé, a Llibertat.cat el proppassat 29 de febrer hi publica aqueix record: “En Salvador i la Cinquena Galeria”.
“Caminàvem i caminàvem per la Cinquena Galeria. Allà era un “veterà”, tot i que jo em trobava a la Tercera Galeria i era gat vell. Són els records que em venen al cap de Salvador Puig Antich.
Aprofitant les festes de Nadal, i amb el coneixement que hi havia una certa relaxació, vaig demanar passar a la Cinquena Galeria, on es trobava en Salvador i alguns dels seus companys. Caminàvem pati amunt i pati avall amb en Salvador, em sembla recordar que també amb en Garriga Paitubi i altres. Ell fumava un puro i em deia que no l’executarien, que no podien fer-ho, que la pressió internacional i la nostra gent a Catalunya ho impediren. Jo no el volia desenganyar, i li donava la raó.
Però sabia que no seria així. Em ressonaven aquelles paraules dels dirigents del partit comunista espanyol, presoners a Segòvia, i amb bona informació. “A este lo ejecutan como respuesta a la muerte de Carrero Blanco.” Jo no ho volia creure, però per desgràcia va ser així.
Mai es va demostrar que l’arma que duia en Salvador fos l’autora de la mort del policia. El tiroteig va ser amb diferents armes, dins d’un portal on hi havia quatre policies i ell, tots disparant!
I avui, al periòdic “El Món”, Jordi Vera hi publica aqueixa reflexió punyent: “El dia que van assassinar el Salvador“.
Amb ocasió del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich, em ve al cap el record molt precís d’aquell dia i dels precedents. El final de l’any 1973 i començament del 1974 és per a mi un període força ric d’esdeveniments tant polítics com personals. Anem a pams:
El Salvador va ser detingut el 25 de setembre del 1973. Jo vaig escapar de la policia el 28 d’octubre, era seguit des de feia dies; vaig despistar la IV Brigada Politicosocial (la mateixa que va detenir Puig Antich) al Camp Nou el dia del debut al Barça de Johan Cruyff en el partit Barça-Granada.
Aprofitant que hi havia una expectació màxima, els policies em van perdre de vista i vaig poder fugir en avió cap a Lió (França). Aquell mateix dia 28 d’octubre la policia detenia els 113 de l’Assemblea de Catalunya a la parròquia Santa Maria Mitjancera, fets coneguts com “la detenció dels 113”.
El 20 de desembre, un escamot d’ETA va executar Carrero Blanco. Aquest era l’ambient d’aquell hivern històric. L’oposició reformista PCE/PSUC i les seves organitzacions satel·litzades, a Catalunya l’Assemblea de Catalunya, tenien com a prioritat defensar els seus detinguts i tenien pànic de les accions portades a terme per les organitzacions rupturistes ETA, Exército Guerrilheiro do Povo Galego (EGPG), Movimiento para la Autodeterminacion y la Independencia del Archipiélago Guanche (MPAIAG), MIL i FAC, entre altres.
El 24 de juny s’havia produït la detenció a Madrid de la direcció de Comissions Obreres, i el procés anomenat 1001 va començar el 21/22 de desembre del 1973.
La sola preocupació del bloc d’allò que després seria el règim del 78 era ocupar-se dels seus detinguts i excloure del camp repressiu les forces rupturistes, cosa que explica la seva mobilització de mínims pels diversos detinguts i processats en els consells de guerra que concernien el Front d’Alliberament de Catalunya/FAC o el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación).
A l’exili, les forces reformistes no eren només ideològicament contràries a aquestes organitzacions, sinó que hi afegien agressions físiques als militants rupturistes. No cal dir que a partir de l’acció contra Carrero la seva actitud en contra nostra va esdevenir completament histèrica… Jo mateix vaig haver de fugir cames ajudeu-me d’una reunió a Brussel·les on es denunciava la repressió a Espanya: havent intervingut per recordar els presos del FAC i d’ETA, vaig ser insultat i agredit. També sé que les organitzacions de l’exili llibertari no veien amb bons ulls els militants del MIL que consideraven uns esbojarrats.
Vaig viure, vam viure, la vetlla i el darrer dia de la vida del Metge –el nom de guerra del Salvador– en estat de tristor i impotència. El Josep Maria Garcia Soler, Gepi, el Josep Digon Balaguer, Enric, i jo, àlies Cuqui, vivíem en un petit apartament al barri d’Ixelles, prop de la Radio-Télévision Belge. Per tenir informació escoltàvem les ràdios europees i els partes de Radio Nacional de España, que aquells dies treien foc pels queixals contra els terroristes, érem l’anti-Espanya!
Quan vam sentir al vespre del primer de març que Franco s’havia donat per enterado, vam saber que el Salvador seria assassinat, no pensàvem pas que fos amb el garrot vil; aquella nit vam dormir poc.
De bona hora vam sentir la informació, el Salvador havia mort assassinat per la dictadura espanyola! El dia va ser trist, cap a final de tarda vam baixar a la Grand-Place i entràrem a la Brasserie musical Moustache.
Allà vam fer esclatar la nostra ràbia, no poguérem quedar silenciosos: vam revoltar el bar i els músics, ens vam posar bufandes al coll tot imitant el garrot, la gent ens demanava: “per què?”. Ho explicàvem i tothom va fer costat al nostre patiment de joves exiliats. Així ho vaig viure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!