Avui, s’escau el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol del 1913 – Barcelona, 22 de febrer del 1985), poeta i referent ètic de la catalanitat.
Els meus pares estaven subscrits al setmanari català Tele-Estel, aparegut el 1966 -en ple franquisme-, una finestra a la cultura catalana enmig del mur de la castellanització forçada a la qual estava -i encara ho està avui- sotmès el nostre país. La meva mare guardava els números de la revista en un armari i no va ser fins fa pocs anys que els vaig fer enquadernar per poder-los rellegir còmodament.
Al número 25, corresponent al 6 de gener del 1967, hi ha una extensa entrevista a Salvador Espriu feta per Jordi Garcia-Soler, en el decurs de la qual el poeta repassa la seva trajectòria vital i intel·lectual. Valdria la pena reeditar-la, ja que hi descriu el seu univers mític i literari (Sinera, Kolinòsia, Lavínia, Sepharad i Alfarranja) i exposa la seva predilecció pel poble jueu (“Israel”, fou la seva primera obra, quan només tenia quinze anys) en aquests termes:
“- Vostè parla molt sovint, en tota la seva obra, del poble jueu, la seva història i els seus mites i tradicions. Perquè ?
Espriu em mira amb una cara mig estranyada mig burleta i aleshores em diu, tot irònic :
– No s’espanti, no tinc ascendència jueva. Almenys, no està comprovada. Si de cas, serien dels qui restaren aquí i caigueren sota l’amable vigilància del Sant Ofici. Tota la meva família té tradició catòlica ortodoxa, sobretot els Castelló. Els Espriu i les altres branques paternes sempre han estat molt liberals. Si fins el parent bisbe, el doctor Jaume Català i Albosa, era liberal !. Parlo dels jueus i de tot el que els fa referència perquè, de petit, vaig estar molt malalt i vaig dedicar-me a llegir la Bíblia, que m’ha deixat una gran empremta”.
Sobre els catalans, Espriu respon el següent:
“- I el país, com veu el país, senyor Espriu ?
– És un país petit, on tots ens coneixem massa i maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res. Potser a tots els petits països passa el mateix.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!