Les protestes dels sindicats francesos contra la política econòmica del president Sarkozy són una de les expressions del declivi del sistema polític francès, però no permeten albirar un horitzó de justícia i llibertat.
Aquesta opinió em transmeten els amics francesos que conservo d’altres èpoques i que em transmeten impressions subjectives i quotidianes respecte del deteriorament de la convivència cívica i la cohesió social perceptible sobretot a les ciutats grans. M’adverteixen reiteradament que la revolta sindical actual no té res a veure amb el Maig del 68. Miro de contrastar aquestes impressions amb allò que reflecteixen els mitjans francesos i no trobo referències polítiques constructives i innovadores.
Post Scriptum, 21 de novembre del 2018.
Vuit anys després, passat el mandat presidencial més nefast d’ençà la Cinquena República amb François Hollande al capdavant, Emmanuel Macron va camí d’una fallida tan espectacular com la seva victòria electoral només de fa un any. I això que ara els sindicats -CGT, FO- protesten sense nord i la France Insoumise de Mélenchon està essent objecte d’investigacions judicials per irregularitats comptables a les quals només respon amb més demagògia.
Abans d’ahir el moviment dels “gilets jaunes” contra la pujada dels preus dels carburants va col·lapsar les carreteres de França amb una mobilització cívica al marge de partits i sindicats que expressa segons el geògraf Christophe Guilly “la révolte de la france périphérique” ( veure el dossier de Le Figaro d’avui).
El filòsof Bernard-Henri Lévy, però, alerta dels grups antidemocràtics que s’aprofiten de les causes legítimes que inspiren aqueix moviment social (per exemple, l’antisionista Diuedonné) per desestabilitzar el sistema polític republicà mancat de lideratge i autoritat moral com mai en mans del president Macron. El parer de BHL ha estat refutat contundentment per aqueix altre jueu francès, Pierre Lurçat, (sovint esmentat en aqueix bloc) amb aqueix apunt al seu bloc Vu de Jerusalem: “Non, Monsieur BHL, les gilets jaunes ne sont pas des ligueurs et des fascistes !“.
Post Scriptum, 22 de novembre del 2018.
Vicent Partal titula el seu editorial d’avui: “Les armilles grogues són (també) una revolta contra la desigualtat“.
Post Scriptum, 21 de juliol del 2019.
Sébastien Laye publicà el proppassat 1 d’aqueix mes un article a Le Figaro previent una propera explosió social a França: “Quand explosera la prochaine crise sociale en France ?”.
Post Scriptum, 17 de desembre del 2019.
El 21 d’abril d’enguany, Le Figaro informava d’un estudi demoscòpic del qual en resulta la dada segons la qual la majoria dels francesos són contraris a la proposta de treballar més hores per setmana, això en un dels estats on la reducció de la jornada laboral és considerat un objectiu de progrés. França té una de les economies més intervingudes pels poders públoics d’Europa, que fa trenta anys va poder generar una classe mitja nombrosa i prospera, però avui aquell model s’ha exhaurit i el proteccionisme públic té les seves limitacions quan manca el sentit de la pròpia responsabilitat i el treball. L’Estat ha d’ferir la possibilitat que les persones puguin desemvolupar el particular projecte vital i productiu i evitar els abusos dels mercats desregulats, però en cap cas permetre la victimització sistemàtica i generalitzada de la ciutadania que només exigeix -a vegades violentament, com és el cas dels gilets jaunes-solucions a la col·lectivitat.
Les vagues i les manifestacions contra la reforma del sistema de pensions i la reforma dels serveis públics deficitaris han derivat en una protesta social massiva contra les polítiques de Macron que s’afegeix a les protestes dels gilets jaunes. L’analista Maxime Tandonnet alerta avui des de Le Figaro: “Entre la nations et sa classe dirigeante, une guerre civile froide”.
Post Scriptum, 28 de novembre del 2020.
Aqueixa tardor ha esclatat una altra vegada a França un revolta social contra la llei de seguretat global, actualment en tràmit parlamentari, pensada pel govern Macron per aturar la fòbia mediàtica i la violència antipolicial creixent i, sobretot, combatre el separatisme social islamista després de la degolla del professor Samuel Paty. El propòsits governamentals s’han torçat per una injustificable acció policial contra un ciutadà negre que ha aixecat una onada d’indignació dels col·lectius antiracistes, que han fet trontollar el primer ministre Jean Castex que ha fet el pas en fals d’oferir la redacció de l’article 24 del projecte de llei a una comissió independent al marge del Parlament, i ha bloquejat la política de contenció de la immigració il·legal després del desallotjament policial d’un campament de sense papers al centre de París. Les mobilitzacions en curs apleguen islamo-gauchistes, antiracistes, anticapitalistes i ecologistes amb un recolzament mediàtic majoritari, però sense alternatives al jihadisme, a la immigració desbordada i inassumible, a la crisi social que enllaça amb el gilets jaunes, amb l’únic resultat de la pèrdua d’autoritat de l’estat.
Post Scriptum, 18 d’octubre del 2022.
Avui hi ha hagut una convocatòria a la vaga general a França que, segons Le Figaro, presenta aqueix balanç: “Un appel à la grève a été lancé pour aujourd’hui, mardi 18 octobre. Objectif : obtenir des hausses de salaires, et défendre le droit de grève, après plusieurs réquisitions lancées par l’exécutif face aux blocages dans les raffineries et dépôts de carburant. La mobilisation a été lancée par la CGT, FO, la FSU, Solidaires et plusieurs organisations de jeunesse : la Fidl, le MNL, l’Unef et la Voix lycéenne (VL). La CFDT, la CFTC et la CFE-CGC ne participaient pas à cette mobilisation. Un total de 107.000 personnes ont manifesté mardi en France, dont 13.000 à Paris, à l’appel des syndicats pour une hausse des salaires et contre les réquisitions de grévistes dans les raffineries, a indiqué le ministère de l’Intérieur. La CGT évoque, de son côté, 70.000 manifestants à Paris et près de 300.000 en France.”
No semblen pas unes xifres extraordinàries, més aviat reflecteixen allò que assenyala Gilles-William Goldnadel, abans d’ahir a Le Figaro: “le mouvement de grève engagé depuis fin septembre par des salariés de TotalEnergies est le signe d’un pays sous influence d’une extrême gauche qui ne cesse d’œuvrer contre l’intérêt général”. Això amb el suport polític que el politòleg Gaël Brustier analitza avui a Le Figaro: «La Nupes donne l’impression d’un entre-soi asphyxiant et délétère».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“…la revolta sindical actual no té res a veure amb el Maig del 68”. Més que res perque els sindicats majoritaris, al 68, no es van afegir a les revoltes.
Potser a França no hi han polítiques “constructives i innovadores”, però encara ens passen la mà per la cara, pel que fa a participació i mentalitat democràtica. Mentretant, al nostre pais es prepara una llei de partits encara més represora, els sindicats “d’ordre” van cobrant els seus sous, es prepara una visita del cap de la secta criminal vaticana, …
Atentament
Atrasar l’edat de jubilació dos anys és una buttade, pel mateix podrien avançar-la dos anys més als 63 anys.
Els sectors que avui protesten pot ser tindràn que fer front en un futur pròxim per resoldre la qüestió més important, que és si es podràn o no pagar les pensions en futur pròxim, com si n’hi haurà feina per tothom i si l’economia podrà continuar pagant el nivell actual de les despeses socials sense recular cada vegada més.
Pot ser tots aquets que ara protesten a l’única solució possible definitiva que puguen arribar de forma involuntària siga donar la pensió a partir dels cents anys, per què de en no n’hi ha, no s’en puga treure.
El quit de la qüestió del que es tracta pot ser fer una economia més eficient amb un control de la despesa per a continuar subsistint i una cobertura de minims de les despeses socials ajustades a una capacitat econòmica actual sostenible.