Amb un mes de retard llegeixo l’article de Sebastià Alzamora “Catalunya camallarga”, publicat a l’Avui el proppassat 17 de gener d’enguany. El repesco gustosament ja que comparteixo les seves reflexions sobre l’antisionisme i altres causes totalitàries que troben acollida en una Catalunya nacionalment desorientada, quan al nostre país històricament catalanitat i llibertat sempre havien estat indestriables.
Els que vam conèixer les delícies de l’escola postfranquista tenim un record inesborrable d’alguns coneixements que ens van ser administrats amb profusió, com ara la lectura del romancer castellà o de les faules clàssiques del mateix idioma. N’hi havia una, de faula, ara no sé si inclosa al repertori de Samaniego o al d’Iriarte, que tenia com a protagonista l’alcaraván zancudo, és a dir, una cosa així com la graula camallarga, si els lectors més castissos em permeten la traducció. “Alcaraván zancudo, da consejos y para sí no tiene ninguno”, moralitzava el final de la faula, advertint contra aquells que es permeten d’anar sermonejant els altres sobre el que els convé i el que no els convé, i en canvi farien millor de preocupar-se d’ells mateixos. Ara tampoc no recordo com anava la història, en la qual prenien part l’esmentada graula camallarga i la sempre punyetera rabosa -amb un resultat, no cal dir-ho, lamentable per a la graula-, però sembla que la dita sorgeix d’una actitud característica d’aquest ocell, i és que, quan descobreix un caçador o un au rapaç, es posa a xisclar amb molt d’estrèpit, de tal manera que alerta i fa fugir els altres ocells del voltant, mentre el nostre camallarg resta, desguarnit i indefens, tot sol davant del perill. És a dir, que la pobra graula no destaca pel seu enteniment.
Em fan venir a la memòria aquesta historieta certes efusions de l’opinió pública catalana, o d’una part d’ella, que actua de manera molt semblant a la de l’ocellot en qüestió: de consells, aquí en tenim per a tothom, i sembla mentida que no ens facin cas, perquè tot aniria com una seda. Talment com a la mateixa Catalunya, que no deu tenir cap problema ni cap assumpte pendent de resoldre, atesa la vehemència amb què ens ocupem de les qüestions d’altri. Un excel·lent exemple d’aquesta curiosa tendència és el conflicte entre Israel i Palestina. Quan apareix aquest tema, com en les últimes setmanes, la Catalunyacamallarga gralla, piula, xiscla i refila fins al virtuosisme, i ho fa amb un aplom i una convicció sincerament envejables. Escoltant segons quines opinions, i la manera d’emetre-les, un no s’explica com és que encara continua el problema al Pròxim Orient, si aquí n’hi ha tants que hi veuen solucions claríssimes, ràpides i d’aplicació urgent. Aquest no tan sols és un país d’entrenadors de futbol, sinó també de mediadors en política internacional, que encara té més mèrit.
És veritat que, d’ocellots camallargs, en tenim per a cadascun dels dos bàndols, però també és cert que són molt més nombrosos, a casa nostra, els que grallen a favor del que en diuen la causa del poble palestí, de tal manera que de vegades arriben a fotre una piuladissa desafinada i eixordadora que es fa prou insuportable. Alguns exemplars fins i tot tenen volada governamental, com el sempre afortunat conseller Saura, que aquesta setmana ens ha il·luminat amb revelacions com ara que un molt alt càrrec del govern pot encapçalar manifestacions contra el mateix govern del qual forma part sempre que ho faci per imperatiu electoral, perdó, ètic. O que anar encaputxat i brandar una pistola enmig de la mani no és res més que una performance: si es tractava d’art modern -i no d’una apologia de la violència, com ens havia semblat a primer cop d’ull- ens quedem molt més tranquils, però aleshores suposo que també valorarem amb el mateix criteri els independentistes que cremen banderes espanyoles i fotos del rei, no és així? O aquests no en fan, de performance?
Tot amb tot, hi ha hagut un estol de graules que ha volat especialment baix aquests dies: es tracta de no sé quin grup de “suport a la llibertat del poble palestí i pel boicot a l’Estat d’Israel” que s’ha permès d’intoxicar l’aire que respirem publicant una revista en què s’acusa un seguit de personatges públics del país -concretament Vicenç Villatoro, Joan B. Culla, Pilar Rahola, Lluís Bassat, Jaume Renyer i Miquel Sellarès- de formar part d’un suposat lobbyfilosionista català, i se’ls insulta titllant-los de “còmplices de genocidi, tortures i neteja ètnica”. Déu n’hi do. Fa una gràcia tremenda, en primer lloc, que s’esquincin les vestidures -mai més ben dit- demanant el boicot contra Israel els mateixos que s’esgargamellen denunciant com a antidemocràtic el boicot dels Estats Units contra Cuba. Però bé, ja no vindrà d’una contradicció més o menys. També és força ocurrent l’acudit del lobby: en ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i tres articulistes un lobbypatrocinat pel Mossad. Ara bé: el que no té lectura divertida possible, o si més no jo no la sé veure, és la intolerància envers la llibertat d’expressió i de pensament que constitueixen els insults esmentats més amunt. Hi ha a Catalunya uns ocellots camallargs i bocamolls que no tan sols tenen consells per a tothom menys per a si mateixos, sinó també anatemes per a qui no pensi com a ells els agrada: fins no fa gaire, solien conformar-se tractant els discrepants de feixistes, però la paraula, de tant grapejar-la, se’ls deu haver quedat curta, i ara directament els qualifiquen de genocides i torturadors. Sí que ho farem tot, entre tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!