Jaume Renyer

Joan Mir i Obrador és un patriota de pedra picada, amb una llarga trajectòria militant en pro de la causa independentista des de Mallorca estant. Hores d’ara és una de les firmes convidades al Mail Obert de Vilaweb on escriu esporàdicament. En data 23 de maig del 2007, hi va publicar “El dret de cuixa”, un text que val la pena rellegir, amb motiu de les detencions de l’operació “Pretòria”.

En aquest article analitza les interelacions entre corrupció, dominació política i consciència nacional catalana que aporten reflexions a tenir en compte, més enllà de les detencions produïdes arran de l’operació “Llampec”, també relacionades amb casos de corrupció a Mallorca, i que són plenament vàlides a l’hora de valorar les conseqüències polítiques i socials de l’escàndol que emergeix arran de l’operació menada pel jutge Garzón:

“Fets: a) L’operació Llampec i els casos d’Andratx i Selva, i molts més que sortiran (o no), són qüestions greus. Escandalitzarien qualsevol societat democràtica, i la reacció seria de carregar-se els partits responsables i obrir una crisi del sistema polític que afectaria totes les institucions.

b) El Partit Popular guanyarà netament les pròximes eleccions, amb molts de punts d’avantatge respecte de les altres opcions. Si el PP no obté la majoria dels vots dels ciutadans de les nostres illes, no en serà gaire lluny.

c) No hi ha cap comentarista que expliqui, que jo sàpiga, d’una manera satisfactòria, com és que es poden produir simultàniament a) i b).

Hi ha pel·lícules americanes, de trama complicada, que donen moltes pistes falses i on al final tot es resol amb el recurs del protagonista tocat del boll. No m’agrada gens aquesta solució massa fàcil del guió. Però en el nostre cas també hi ha partits, com el PSM, que tenen tradició d’analitzar, en circumstàncies semblants a les d’ara, el misteri de la compatibilitat de a) i b), i liquiden el problema igual que els guionistes americans mediocres: el poble de Mallorca vota irracionalment (està tocat del boll), vota contra els seus propis interessos.

Crec que és possible filar una mica més prim i trobar una explicació més convincent. Tota la nostra història dóna indicis del perquè de tot plegat, però les darreres actuacions del poder espanyol respecte dels problemes català i basc són molt aclaridores. Finalment, tanmateix, tota la qüestió rau a esbrinar per què la psicologia dels mallorquins no és igual que la dels suecs, posem per cas.

Bé: per començar, imaginem un poble que no pot decidir res important en relació amb els seus problemes principals. Un exemple ben clar, en aquest sentit, seria el de qualsevol comunitat que, dins un règim feudal, viu sotmesa a l’autoritat sense limitacions del senyor rei i del comte o marquès corresponent que la té a càrrec. Imaginau que el senyor rei i el senyor marquès, i també els seus recaptadors, amics, agutzils, etc., es fan un fart de cometre injustícies (d’acord amb allò que és habitual, cobren imposts abusius, es colguen amb les dones que volen i castiguen amb crueltat i duresa qualsevol resistència). La reacció que tots sabem que permetria de sobreviure serfs i esclaus és la docilitat, l’adulació i fer els possibles per arribar a ser recaptadors d’imposts, amics dels nobles o soldats de confiança del rei (i, en el cas de les dones, amant d’algú poderós).Els esclaus indis dels espanyols a Mèxic (vegeu ‘Sociopsicoanàlisis del campesino mejicano’ d’Erich Fromm) havien de suportar la violació repetida de dones i filles, i això no provocà cap insurrecció important, sinó que els mecanismes psicològics d’adaptació a unes circumstàncies tan brutals actuaren i formaren un caràcter passiu i resignat ben detectable actualment entre els indis i els mestissos d’àmbits rurals. Tota resistència és irracional, si és inútil. Aleshores, l’elaboració del Pla Ibarretxe o la reforma de l’estatut de Catalunya poden ser analitzades com a racionals o irracionals, no per la seva naturalesa intrínseca, sinó per les circumstàncies que imposa Espanya. Els intents d’aconseguir coses importants mitjançant l’expressió de la voluntat popular han trobat com a resposta, successivament, l’advertiment de suprimir l’autonomia basca, l’amenaça (ben constitucional) de la intervenció de l’exècit o, en el cas català, la retallada de tot allò que, aprovat pel Parlament i pel poble de Catalunya, no agradava a Madrid que tingués el nou estatut (tot i que a Andalusia sí que li han admès articles calcats dels suprimits a Catalunya).

En el cas de les nostres illes, Espanya va començar robant-nos, al principi de la democràcia, quan érem rics, el 10% del fruit del nostre treball, però ara que ja som dels pobres, ens en roba el 15%. I dic robar en el sentit més literal: el Tribunal Suprem alemany ha dictaminat que tota cotribució fiscal d’un land a l’estat que superi el 4% de la riquesa que ha produït és un robatori i, per tant, il·legal. Doncs resulta que els ciutadans de les Illes Balears no podem votar cap limitació d’aquest robatori: per no poder, no podem ni tan sols obligar el govern de Madrid a fer pública la contribució de cada comunitat autònoma (les balances fiscals), per molt que el Parlament de Madrid democràticament hagi resolt moltes vegades que això s’ha de publicar. No hi pot haver, en aquestes circumstàncies, cap projecte col·lectiu per als mallorquins. No podem decidir res que sigui important per a nosaltres (ni l’obligatorietat de la nostra llengua, ni l’aprofitament dels nostres doblers, ni el control de l’aeroport, ni…). Però, si no podem fer res per salvar-nos col·lectivament, aleshores no és tan mala opció mirar de trobar la manera que, ‘a tu’, no et robin ni et violin la dona, és a dir, mirar de fer-te un xalet dins la mitja quarterada de la padrina, o provar d’arribar a director general , o de ser amic del senyor rei o dels poderosos que l’enrevolten. Tot menys continuar com ara. Tot menys ser un puta desgraciat, un mallorquí ‘pueblerino’. No és mala opció, no, votar el PP. Ni és gens irracional.”