Jaume Renyer

L’amic i company Josep Maria Sabaté Vidal em va fer arribar aqueix article de l’eminent jurista Francesc Maspons i Anglasell publicat al número LX, corresponent al 16 de març del 1918, a “La Revista”, quadern de publicació quinzenal. L’escrit que reprodueixo a continuació és un fragment del discurs que Maspons i Anglasell va llegir a la sessió inaugural de l’any 1917-1918 de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. L’autor exposa la interpretació que divulgarà al llarg de la seva dilatada trajectòria sobre l’esperit del Dret Públic català i la nostra tradició jurídica que considero encara plenament vàlida hores d’ara.

“Heus aquí, concretament a què s’estén la reivindicació jurídica de Catalunya: a que sigui reconeguda la substantivitat del nostre règim; a que sigui reconeguda la virtualitat dels orgues que li són necessaris per la seva evolució; a que lleis anomenades adjectives, estiguin inspirades en el seu esperit; a que els organismes pels quals s’ha de fer la seva aplicació siguin adequats a sa naturalesa.

Cal apressurar-se a fer constar que aquest reconeixement de substantivitat, que és precisament el fonamental, no ens interessa, sinó en quant l’Estat deriva de la seva negació conseqüències que desvirtuen les seves aplicacions pràctiques.

Com la realitat, el sistema de Dret és en si mateix, amb independència completa de que una acció governamental li faci acatament, o s’empenyi en desconèixer-lo; siguin les que siguin les eventualitats per les que en el futur passi Catalunya, el nostre Dret tindrà substantivitat pròpia i completa mentre existeixi l’esperit català; perquè els catalans, vivim, pensem i actuem, segons la nostra manera d’ésser; i ens hi movem, amb relació a tot ordre i matís de vida, i no hi ha possibilitat de que essent la causa eficient la mateixa essència catalana, no ho sigui l’efecte, en una actuació que és eminentment espiritual.

La reivindicació, no pot ésser necessària més que en ço que li és extrínsec, és a dir, en el reconeixement que n’hagin de fer els que no és just ni possible que la desconeguin; i situats en aquest terreny, és tant de raó natural, i indispensable el plantejar-la amb relació a l’Estat, que no podem girar la vista vers cap indret que els fets flagrants no la facin d’evident necessitat.

Ben gràfic és l’exemple de la història de la nostra actuació com a codificadors; han passat prop de divuit anys des que el que tan enamorat de la seva terra, Don Manuel Duran i Bas, aprofitava el seu pas pel ministeri per a concedir-nos la facultat de formular el projecte de compilació del Dret català; i durant el temps que ha transcorregut des d’aquell dia, amb tot i haver portat a l’obra les seves energies, els seus coneixements i els seus entusiasmes, homes que els tenim ben públicament i indiscutiblement reconeguts, i amb tot i veure’s fins gràficament el fruit dels treballs llurs en diversos volums, dels quals és inqüestionable que com més els dies passin més se’n reconeixeran els mèrits, el fet és que l’obra no s’ha dut a terme.

La raó de la ineficàcia no pot ser més clara: és que a la Comissió redactora se li ha exigit que la fonamentés en la negació d’aquesta substantivitat: per això a l’anar compilant amb la major cura aquestes oficialment adjectivitats de l’únic Dret que com a substantiu reconeix l’Estat -com qui ordena ossos d’un cos que fou viu en altre temps i avui és sense esperit- la seva vitalitat els ha anat esclatant potent i vigorosa entre les mans, i ha fet impossible l’ordenació; com ho ha de resultar sempre la feina de l’operador que havent de treballar sobre un cos mort, ho fa sobre un de viu; cada contacte produirà una convulsió, un nou desordre, mai un avenç.

I no cregueu que aquest germen d’esterilitat mini solament les nostres actuacions amb relació concreta al Dret civil; que tan catalans som, i amb el nostre esperit i modalitat pròpia actuem, al constituir una enfiteusi o a l’organitzar la família, com a l’ésser comerciants, o industrials, resoldre un conflicte social, o muntar una màquina administrativa.

Cert és que el Dret civil, per ésser el que pot anomenar-se el Dret constituent en l’ordre privat, les desarticulacions i manca de llibertat hi són més doloroses; més ens hem d’adonar, de que la deseducació a què ens ha portat l’ambient acatalà en què estem vivint fa dues centúries, ha estat prou fort per a desdibuixar-nos la noció del nostre règim jurídic, que en cap manera podem admetre que quedi concretat a les especialitzacions del Dret civil, sinó que té la mateixa integritat i extensió de la vida catalana.

El món corre cada més acceleradament vers l’ideal d’aconseguir la simplificació dels règims jurídics, pel camí de la coincidència de lleis; però fixeu-vos en que fins en aquelles especialitats en què més s’hi ha arribat, la manera de viure, i d’apropiar-se, cada poble, aquesta llei coincident, o sigui la modalitat nacional de la seva actuació, té, si no major, tanta transcendència efectiva, com la de la llei mateixa; els usos i costums de la plaça, i els d’un port, enfront de les lleis de navegació i comerç, en són un exemple gràfic.

El problema, doncs, sobrepassa l’errat concepte de la circumscripció a les institucions constitutives de la família i de la propietat patrimonial; i no solament s’estén a les branques dels Drets substantius, la descentrada regulació dels quals pot lligar intolerablement la nostra activitat, sinó, demés, a aquestes altres que són qualificades d’adjectives, perquè tenen per finalitat regular les seves aplicacions reals.

Si de cop i volta, així com un fet polític trasbalsà el nostre règim, un altre similar ens retornés plenament a les hegemonies antigues, amb tot i el canvi no hauríem resolt la qüestió, mentre corréssim el perill o toquéssin la realitat de que a l’anar a aplicar pràcticament aquestes normes genuïnament catalanes, les lleis adjectives desvirtuessin llur eficàcia. La conclusió és massa de raó natural per a que valgui la pena d’entretenir-se en reforçar-la adduint raonaments i cites.

Ja Geny, en el seu mètode d’interpretació i fons al Dret privat, no sapigué entrar en matèria sense encapçalar la seva introducció historiant el fracàs dels mètodes doctrinaris de confecció de les lleis, que desarticulaven la realitat, classificant en categories apriorístiques ço que són modalitats especials d’una mateixa substancia (1); i la vigília de la guerra, Cossentini publicava la seva “Réforme de la Législation Civile”, sentant el principi de que un sistema jurídic no pot correspondre a les funcions que li són degudes, si no respecta la seva unitat amb relació a totes les necessitats de la vida que regula (2).

Per sobre de totes les cites i arguments que podrien anar-se destrenant, hi ha l’exemple gràfic de l’actuació del propi govern espanyol; fins ara entossudit refractari a reconèixer aquests principis. La llei d’accidents del treball de 1900, la de conciliació i arbitratge, la de vagues, la de Tribunals industrials, són en bona part lleis de procediment comú; l’especial naturalesa de la matèria regulada li ha imposat la diversificació, que amb molt major motiu mereix ésser respectada, si té raó d’ésser l’existència d’un esperit jurídic divers del que inspira la llei general.

Tan lògica és la conseqüència, que és impossible iniciar-se en l’estudi del problema, sense que salti a la vista que les adjectivitats no poden sostenir-se més que dintre dels principis que constitueixen l’essència de lo substantiu de la qual ho són; per això son adjectivitat; si es basen, o inspiren llur funcionament en altres, siguin lleis, siguin direccions, siguin organismes, no són ja adjectivitats, són traves, són dissolvents, són màquines destructores de la mateix a què haurien de servir.

En el nostre cas, la contradicció és fonamental: quan Tomàs Mieres exposà el concepte català de justícia, el dibuixà gràficament dient amb tota cruesa, que en cas de necessitat o manifesta utilitat, és lícit faltar a la llei vella i estatuir-ne una de nova amb l’actuació (3); i Lluís de Peguera -i cal remarcar que ho deia essent Magistrat primari del nostre més alt tribunal-que per molt perfecte que sigui la llei, pot resultar que en algun cas concret la seva aplicació ocasioni una injustícia, i llavors no es pot procedir a aplicar-la perquè “esset uniquum”, fóra una iniquitat (4).

Els dos textos, típics entre els diversos que podrien citar-se, enfront del concepte que ha estat inspirador de la legislació castellana, de la justícia intangible i absoluta, que, com diu el Rei Savi, “Face Emperador o Rey sobre las gentes de su señorito e otro ninguao” (5), hi aixequen el de la justícia feta equitat, per la conjunció del principi absolut amb les sempre contingents circumstàncies del cas que es judica; i és evident, que si les lleis de procediment, i l’esperit dels tribunals, i el criteri dels registres, i tota la màquina d’aplicació de la legalitat, responen al primer, han de fet impossible el segon. L’esperit de la llei substantiva, corre greu perill d’ésser desvirtuat al fer-se viva.

L’adaptació de les lleis adjectives, de l’organització judicial, de la notarial, i dels organismes tècnics adscrits a elles, són tan essencials per a l’ordenança i normal aplicació d’un règim; com el mateix reconeixement de substantivitat. Tal reconeixement, si no té aquesta complementació, no passa d’ésser un teorisme sense força ni transcendència real.”

Notes
(1) “Metodo de interpretación y fuentes en Derecho privado positivo”, Francisco Geny, Madrid, Hijos de Reus, Editores, 1902, introducció, pàgina 2.
(2) “La Réforme de la Législation Civile”, Francesco Conssentini, París, Pichon et Durand-Auzias, 1913.
(3) “Apparatus super Constitutionibus curiarum Generalium Cathalisme”, Thommam Mierem, Barcinonae Typis, Sebastiani Comellas, Anno MDCXXX, Pars secunda, collatio sexta, cap. I, nº 11.
(4) “Decisione …”, Loudovico a Peguera, Barcinonar, Typographia Iacobi a Cendrat, 1605, Cap, 51, proem.
(5) Prima Partida; Lley XII.

Post Scriptum, 11 de març del 2025.

Reprodueixo l’article de l’historiador Fèlix Villagrasa, publicat al portal Llibertat.cat el 22 d’abril del 2018:  “Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966): Quan la llei esdevé incompatible amb els homes i les nacions“.

“Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966) estudià lleis a Barcelona i des de 1897 ocupà la càtedra de Dret civil a la universitat basca d’Oñati. Especialista en dret català, fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i treballà a l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya. També fou durant sis anys president del Centre Excursionista de Catalunya i, el 1930, primer president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

En el període d’entreguerres (anys vint i trenta) formà part del Comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions i fou vicepresident del Comitè executiu del Congrés de Nacionalitats Minoritàries (1931). Presidí l’Association Internationale pour l’Étude des Droits des Minorités de l’Haia. Aquests organismes pretenien harmonitzar les relacions entre les nacions europees i els estats a què estaven adscrites si no posseïen un estat propi. Maspons, pel fet de ser català i d’haver treballat durant anys al País Basc, coneixia de primera mà les dificultats que sovint patien les nacions davant dels grans estats homogeneïtzadors.

El 1929 publicà Tornant de Ginebra, llibre del qual formaven part els capítols que l’any 1963 Edicions d’Aportació Catalana (impulsades per Joan Ballester i Joan Fuster) recuperà per confeccionar el cinquè volum (gairebé un quadern de poc més de cinquanta planes) de la seva col·lecció “Entre tots ho farem tot”. El llibre original veié la llum a finals de la dictadura de Primo de Rivera, la segona versió apareixia quan encara faltava més d’una dècada per cantar-li les exsoltes al segon dictador hispànic del segle XX, el qual s’havia assegurat el poder damunt d’una quantitat exorbitant de morts. Tants, que cap partit espanyol no ha estat disposat a fer l’exercici empíric de desenterrar-los per tal de poder debatre la qüestió amb tots els comptes pendents damunt la taula. Ans al contrari: tots els partits espanyols del postfranquisme constitucional han llençat paletades de terra sobre aquests morts que tant incomoden, en canvi han inventat una figura jurídica amb l’aparença protectora, el delicte d’odi, però que en realitat es tracta d’una immoralitat amb la qual el governant pot promoure el càstig de la llibertat d’esperit, perquè l’odi, com l’amor, pertanyen a la regió íntima de la naturalesa humana. Així, Maspons afirmava que l’abús de la llei amb finalitats punitives és «una conseqüència obligada de l’immoral principi que considera que un home, pel fet accidentalíssim d’ésser governant, té potestat per a inventar delictes al servei de la seva interessada voluntat».

L’obra reeditada el 1963 portava per títol L’Home, la Nació i l’estat, amb aquesta mateixa relació de majúscules i minúscules gens casual, perquè l’autor, durant totes les pàgines, dóna l’entitat que es mereix a les figures naturals de les persones i de les nacions que han de ser protegides i afavorides pels règims jurídics estatals o multiestatals. Maspons considera els estats com quelcom al servei dels ciutadans, i mai els ciutadans han de ser obligats pels poders estatals quan aquests no tendeixen al bé col·lectiu dels administrats o a la pervivència de les minories nacionals. Perquè si existeixen llibertats individuals que el poder ha de servar, també n’hi ha de comunes, representades per les nacions sense estat i altres comunitats. Quan els estats, en la nostra època contemporània, no són l’expressió d’aquestes idees de justícia, la resistència i la revolta acaben per arribar de forma gairebé automàtica i inexorable.

El no reconeixement de la personalitat jurídica d’una minoria nacional, la negació per part de l’Estat dominador de la identitat nacional d’una comunitat i dels seus drets, crea una convivència artificial que –segons Maspons– «la llei, en ésser aplicada [a aquesta nació] ha de violentar la realitat fins a deformar-la prou per a crear-hi, al damunt, una ficció, i la conseqüència és idèntica: el fet i el dret, que s’haurien d’emparar mútuament, tendeixen a destruir-se, amb tanta més força com més és la violència amb què la ficció es vol anar imposant». Un dels resultats de la Primer Guerra Mundial, potser el més lògic i esperat per part de molts pobles i d’aquells que volien mantenir un equilibri més estable entre les grans potències fou el d’afavorir la creació d’estats a partir de les nacions centroeuropees. La divisió territorial no fou dissenyada de forma perfecta i es volgué comminar els nous i vells estats a no complicar la vida i el desenvolupament de les nacions que governaven. Això no sempre fou possible, perquè les nacions majoritàries tendeixen a monopolitzar la força de l’Estat comú en contra de la vida econòmica i cultural de les minoritàries, cosa que provoca «la debilitat inguarible dels qui encara pretenen avançar sobre la ficció de negar-les».

I sobre els continus enfrontaments que llavors i ara es produeixen entre els estats, monopolitzadors de la legalitat, i els drets individuals i col·lectius de les comunitats nacionals amb prou vida interna, afirmava que «totes les lluites entre un estat i una fracció dels seus ciutadans es produeix perquè les fal·làcies són un pèssim recurs per a superar les dificultats de la vida: l’estat se’n pot permetre mentre té prou força per imposar-se: si la vida que vol doblegar li oposa una resistència més o menys ferma, ha de cuitar a desentendre-se’n, perquè el seu artificialisme impedeix de reeixir en cap empresa que es proposi de vèncer un esperit». En aquests conflictes, Maspons anuncia l’enfrontament entre la tècnica –i la seva capacitat canviar la realitat humana com va fer França amb Occitània– i la força del volkgeist (esperit del poble) que ha permès la supervivència d’algunes nacions malgrat el domini omnímode de les maquinàries de poder estatal. El nacionalisme dels grups que aspiren a la seva supervivència sempre ha estat combatut per un nacionalisme més fort, imperialista, però que no se’n considera, i que utilitza el poder de l’Estat per a la seva acció genocida.

Respecte al treball, Maspons albirava els canvis del món modern industrial en la millora de les condicions econòmiques i laborals dels assalariats a través d’acords internacionals propiciats per l’Organització Social del Treballa, entitat vinculada a la Societat de Nacions, per impedir «els estralls del comunisme, però evitant el remei en un pla d’internacional estratègia policíaca, sinó en un pla d’humanització general del treball, en lloc de coordinar una general persecució, ha organitzat un instrument que combat les causes de la revolta; la repressió no ha estat contra les exigències dels reclamants, sinó contra la cupiditat del qui té manera d’imposar-se». Aquestes bones intencions eren de la mateixa naturalesa moral que la S.N. recomanava per impedir noves revoltes de nacions integrades dins d’estats dirigits per nacions més grans. Així, les qüestions socialistes i les nacionals formaven el gruix de treball d’aquella organització predecessora de l’ONU.

El nacionalisme és la defensa natural d’un cos social que es resisteix a desaparèixer: «suposar que a una nació s’ha d’imposar una continuïtat de sacrificis que convergeixen a fer-li impossible la vida és refiar-se d’un impossible: totes les energies de la seva naturalesa la instigaran a rebel·lar-se; davant d’aquest impuls, les filosofies, les teories, les terminologies esdevenen inútils; el recurs de proclamar la identitat entre l’Estat i la nació, el de negar el caràcter nacional al nucli condemnat, el d’escudar-se darrere textos legals, serveix només per posar al descobert el defecte constitucional de l’Estat que els al·lega». Així, les lleis, les ordres, les consignes del poder havien de servir per al bé de tota la comunitat si volien ser rebudes com a legítimes «perquè l’autoritat assoleixi eficàcia positiva és necessari que no es redueixi a una negació, a una prohibició, i no hi ha més que un procediment per aconseguir-ho, que és el de matar abans el doctrinarisme de considerar que les ordres són essencialment bones, pel sol fet d’ésser legals». Una reflexió que avui dia, l’Estat espanyol ni té en compte ni sembla que vulgui tenir-la, perquè el 1978 va incloure dins la seva constitució la manera de barrar les autonomies “concedides” quan la majoria dels ciutadans catalans, en aquest cas, decideix anar més enllà d’unes lleis encotilladores, que impedeixen el desenvolupament d’una societat molt per sobre de la constitució ordida pel postfranquisme i el seu anticatalanisme patològic. Maspons acaba referint-se al dret català i a la concepció moral que aquest fa del poder i de la justícia: «és necessari tornar al règim català, en el qual la legalitat consistia en el fet que el precepte deixava d’ésser llei obligatòria quan, en ésser aplicat, produïa una injustícia: és a dir, a reconèixer que el fonament de l’exigència no pot consistir en el dret de manar, sinó en la bondat de l’ordre donada». Escrivia això el 1929, però sembla palplantat per ensenyar als espanyols com les seves ordres i les seves lleis esdevenen fum davant la major bondat de prendre decisions col·lectives a través de votacions pacífiques. Però ells, jurídicament, són més de la força, del garrot vil, de l’afusellament, de la tortura i de la presó, com no s’han cansat de demostrar des del malaurat moment en què se’ns va obligar a formar part del seu Estat.”