El 30 d’agost del 2003, el consell territorial del PSOE (un òrgan que reuneix als presidents autonòmics socialistes i als secretaris regionals) va aprovar un document estratègic sobre la política autonòmica (amb la participació del PSC, evidentment).
El document íntegre el va publicar el dia abans -en exclusiva- El País, quan era l’aliat mediàtic preferent dels socialistes, i reflecteix els propòsits reals de l’etapa liderada per Rodríguez Zapatero. El PSOE ha menat un política de reforma estatutària arreu de les comunitats autònomes (ha estat l’únic partit que les ha votat favorablement totes) amb el propòsit de modernitzar-ne el contingut sense alterar l’ordre estatal establert. El PSC, amb Pasqual Maragall al capdavant, va participar d’aquesta operació emparant-se en la ficció de que era un partit amb personalitat pròpia i marge de maniobra en els afers domèstics de Catalunya.
L’accés al Govern de la Generalitat del primer tripartit va esvair el miratge d’un tracte entre iguals PSOE-PSC (del qual sembla que encara no s’ha despertat Ernest Maragall). . Amb José Montilla la jerarquia està clara. Arribats al final del trajecte autonòmic, el PSOE (PSC inclòs) tanca files en defensa de la unitat de l’Estat i contra les aspiracions nacionals basques, gallegues i catalanes.
Post Scriptum, 30 d’agost del 2017.
El PSOE ha tornat a demostrar que no té alternativa a l’integrisme d’estat que el PP practica, (havia de presentar una proposta alternativa abans d’ahir) i tanca files amb el govern espanyol per evitar el referèndum del 1 d’octubre. El PSC només aspira a ser un component més del front dels partits d’ordre a Catalunya amb Duran i els altres col·laboracionistes nostrats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i no perdre la memòria. Però sobre tot per saber de qui no podem ser mai companys de viatge perquè són, haurien de ser, els nostres contrincants en la construcció del país: van en direcció oposada.