En menys d’una setmana el PSC ha exhibit el seu potencial com a força hegemònica a la política catalana amb tres gestos, en diverses direccions, destinats a consolidar-lo en aquesta posició.
Diumenge, saludava amb un comunicat oficial el fitxatge d’Ignasi Guardanspel ministeri de Cultura, obrint una porta a futurs acords d’integració individual o col·lectiva dels sectors de centre no sobiranista de CIU que se’n poden desvincular si la coalició s’endinsa per aquesta via.
A mitjans de setmana els grups municipals del PP i el PSC feien visible, puntualment, la majoria de govern que numèricament tenen a l’ajuntament de Barcelona en acceptar la presència del ministeri de Defensa espanyol en el consorci que ha de gestionar el castell de Montjuïc a la qual s’oposen CIU, ERC i ICV. Cal interpretar aquesta aliança en clau espanyolista com una opció de reserva per a superar desacords conjunturals amb altres socis polítics.
I ahir, el PSC saludava com a èxit propi la recomposició de funcions al si del nucli de direcció actual d’ERC, una formació que podria ser la seva rival però que ha esdevingut un component secundari del bloc ideològic i estratègic que formen amb l’afegitó d’ICV. El PSC malda per despolititzar el conflicte d’interessos nacionals entre Catalunya i l’Estat (en la qüestió del finançament, per exemple) i exercir sense dificultats el seu paper de garant de l’ordre estatal en terres catalanes. Ho ha demostrat, en tres dies, i en tres fronts diferents.
Post Scriptum, 17 d’abril del 2019.
El PSC afronta les eleccions espanyoles del 28-A amb bones perspectives electorals tot i ser responsable del 155 CE donant suport al PP per aturar la independència de Catalunya. En campanya sap diferenciar-se del tripartit neofranquista apel·lant al vot útil per aturar-lo, com si no tingués res a veure en la involució en curs del règim fins al punt que pot atreure votants que el Primer d’Octubre optaren pèr la independència. El discurs dels Comuns i d’ERC fent el joc al PSC contribuirà als bons resultats que les enquestes li atorguen: els primers compten amb ells per revalidar l’alcaldia de Colau a Barcelona i els segons confien en el seu suport per governar la Generalitat a la tardor si el cicle electoral que va entre el 28-A i el 26-M els és favorable.
Post Scriptum, 2 de maig del 2019.
El resultat electoral a les espanyoles del 28 d’abril és favorable a ERC, com a partit, potser també al conjunt de l’independentisme, però certament és un èxit pel PSC que torna a situar-se com el principal garant de l’ordre espanyol a Catalunya, essent alhora copartícep necessari de la repressió contra els dirigents del moviment independentista i soci predilecte per integrar la majoria “progressista” que ERC i Comuns aspiren a bastir sobre l’eix esquerra/dreta en detriment del que realment expressa el conflcte social que és el Catalunya/Espanya. Com escriu Pere Martí avui a Vilaweb: “Sánchez ja no necessita l’independentisme” i en canvi ERC necessita el PSC per mantenir la ficció d’eixamplar la base social prescindint de la realitat anunciada que no hi haurà un referèndum pactat amb el PSOE. El PSOE és l’enemic i només s’hi pot pactar el final del conflicte amb l’autodeterminació inclosa, no pas fer un tram del camí plegats. No hi ha altra perspectiva que una llarga i dura persistència en la lluita sense falses rutes amb companys de viatge equivocats. Menys encara actuar en connivència amb el poder espanyol que vol apartar costi el que costi el President Puigdemont.
Post Scriptum, 17 d’abril del 2023.
Afeblit durant el procés independentista (2012-2017), el PSC ha recuperat la condició de primera força política de Catalunya que havia perdut al 2010. Ara governa realment amb ER com a substaltern interí al capdavant de la Geeralitat, però a més ha fet triomfar el seu relat contra-independentista i de retorn a l’autonomisme via un “acord de claredat” que no té altra funció que preparar el terreny per un altre referèndum autonòmic que enterri el d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, Jaume. Assegurar-se que l’Estat té quadres polítics a la seva disposició. Vaja que tenen recanvis a totes bandes, i que si van mal dades, poden respondre i aguantar, sense perdre la cadena. Suposo que en tots els fronts polítics (govern central inclós), estan per aquesta labor. Vaja, vaja, amb les “esquerres” catalanes…… quina capacitat d’enquistament oi?
què hi podem fer els que no ens hi resignem?
Cert. Aquesta és la trista realitat.