La consigna pre-electoral del PSC(PSC-PSOE) consisteix a afirmar que amb ells “el canvi” és real.
Aquestos lemes d’autoafirmació del PSC: “la Catalunya optimista“, “la Catalunya que sap on va”) cada cop són menys creïbles: la realitat socio-política diàriament ofereix proves que ni Catalunya (comandada per ells) sap on va, ni es perceben símptomes d’optimisme per enlloc (si seguim le seves consignes). La campanya del PSC és obertament contra-independentista (les declaracions de José Montilla denigrant el dret d’autodeterminació del poble català parlen per elles mateixes) i sense cap perspectiva de futur (rescatar l’Estatut és com voler fer-li una palla a un mort, com exemplifica brutalment l’amic Josep Blesa).
Dissortadament, el pitjor PSC (però també el més prepotent) no té contrincant independentista en aquest proper round (á banda dels espàrrings d’Esquerra -de debó-). Potser a les municipals d’aquí a vuit mesos i a les eleccions espanyoles del 2012, els rivals hauran agafat pes i pegada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La superpoblació de líders alliberadors siderals i comarcals amb les seves opcions partidistes juntament, és veritat, amb la secular impaciència d’alguns independentistes em fa pensar que no hi ha un debat ideològic consistent de fons, sinó que el que hi ha sobretot és un problema d’egolatries, enveja, frustracions, col·locacions i manca de visió de fons que es tradueix en l’espectacular cursa cap al Parlament. A la pràctica, ERC se’m confirma com l’opció més seriosa i cada dia de vida política en les noves opcions independentistes m’ho confirma… per exemple fa uns dies escoltava l’Uriel Bertran atribuir-se el mèrit de les consultes, entre d’altres apreciacions “interessants”. Uf.